SAURA, Carlos Segovia 2005

La poesia és com un arbre en un descampat: la poca ombra que fa serveix per preservar una minúscula part de la neu de la nostra infantesa, de la nostra innocència que es va fonent així que ens anem fent grans.

Imatge trobada a la xarxa

Les interpretacions, les idees sobre una obra solen ser com arestes d'un ventall, pètals d'una flor o llapissos de diferents colors convergint: totes tenen el mateix nucli, totes valen, però amb diversitat d'opinions.

Imatge anònima d'un Convent de Franciscans de Barcelona a principis del segle passat

He estat anys a entendre el que vol dir per a mi aquesta foto, la visió exacta. Aquesta vegada no ho posaré tan fàcil. Us repto que em digueu què vol dir per a vosaltres.

Com que no participeu:

Sona una mica repel·lent, però si un amor ha estat el veritable amor d'una persona, encara que allò físic que el sostenia no hi sigui ja (les columnes), l'amor continua exactament igual, més enllà de les runes, en l'arc, en la memòria dura per sempre. El sentiment es pot arribar a congelar, però existeix.

SAURA, Carlos Collado Mediano


Una idea senzilla, directa, original i efectiva, exemple a seguir. Com tenir-ho tot alhora, la primavera i la tardor, les fulles perennes i les caducifòlies, separades per una barrera sense importància. És, per a mi, la imatge de la felicitat.

TÀPIES, Antoni Capsa de cordills, 1946
Exposició Antoni Tàpies . Col·lecció fins 26/09/10 a la Fundació Antoni Tàpies

L'art, com la vida, és una barreja d'ordre i desordre. En aquesta capsa-quadre, els fils tan aviat són tibats com fets un embolic. També el color magenta, un color càlid, que en principi s'apropa, és col·locat al fons, allà on tendeixen els colors freds. El resultat és una obra abstracta molt atractiva, que ho conté tot.

COSSIALS FARRÉ, Josep Ma. Mostra d'art 2010 de la Diputació de Barcelona

La llum que fem a la nostra vida és envoltada d'un núvol de fum sempre. A tot arreu on anem fem ombra, que deia Forster. Hem de provar de fer-ne la mínima, d'ombra, doncs, i, encara que petita, continuar fent llum.

DIAZ GARZON, Jordi Cuba dins Mostra d'art 2010 de la Diputació de Barcelona

A la vida pots tocar de peus a terra, però mantenint el cap alt, entre la terra i el cel, o bé pots tocar de peus, de mans i de cul a terra. El fet que els sers humans només ens recolzem amb els peus normalment, ens permet de somniar amb les "potes" de davant.

Rellotge tou de Salvador Dalí

Un rellotge tou, que seria com un rellotge de sorra trencat i amb la sorra estesa pels voltants. Un pas del temps que transcendeix allò material. Un rellotge, que representa allò implacable, kafkià, en les nostres vides: en aquest cas tou, humanitzat, sensible. Un daurat que tampoc contribueix al prestigi de l'or, sinó a la bellesa de l'art.

DALÍ, Salvador Galatea de les esferes (1952)

L'horitzó, la terra i el cel. Primer pla del bust d'una dona, segon pla de les esferes que contenen aquest retrat, en profunditat. Allò figuratiu i allò abstracte alhora, allò a què sempre tendeix l'art. Una meravella de quadre, és de Dalí, surrealista, però s'entén perfectament.

KERTÉSZ, André Martinica 1972

Un primer pla boirós, un darrer pla nítid. En art, que un element sigui clar o ambivalent no li treu força a aquest element. Que sigui abstracte o ple d'empatia tampoc diu pas res de l'obra, hi ha bones obres críptiques o figuratives. A més, l'horitzó del mar és nítid, però inaferrable, i l'ombra darrere el vidre, borrosa, però real.

KIRCHNER, Ernest Ludwig Franzi davant d'una cadira tallada, 1910

Vet aquí el retrat d'una noia occidental, vestida de manera antiga, però alhora assentada en una cadira primitiva, i pintada amb colors estridents, salvatges, propis de l'expressionisme. Una barreja que em sembla fascinant, una pintura més actual ara que el 1910. Ja diu Gabriel Janer Manila que l'art s'anticipa al futur.

Obra d’Equipo Crònica que consta a l’exposició “Humà, massa humà” de Caixa Fòrum, del 16 de setembre al 20 de febrer

El sentiment s’amaga sempre sota la superfície, que fins i tot el manté lligat amb cordills. Però no pot pas evitar que algun trosset sobresurti, tot donant pistes del que amaga. Quan interpretes un quadre, un poema, o una narració de Kafka, hi sol ser algun detall que t’orienta.

Papers pintats. Col·lecció del Museu de les Arts Decoratives i del Gabinet de les Arts Gràfiques de Barcelona. Fins el 31 d'octubre



Igual que feia Gaudí: l'ornament a l'estructura i l'estructura a l'ornament. Aquest disseny decoratiu és art. És original i funciona.

La cantina de Llinars



Ferran Cerdans Costa dins el seu bloc Ferran Cerdans Costa, pintor

Aquesta pintura m'embadaleix en dos sentits: la trobo bellíssima, i em diu alguna cosa. Em recorda les dues pintures de Van Gogh, Cadira de Gauguin a Arles, Cadira de Van Gogh a Arles: els tres tipus de cadira, en el cas de la pintura que tracto, serien símbol de tres estapes de la vida: de jove, amb un taburet per arribar millor als llocs (que podria ser també el del pintor), de més gran amb les cadires senzilles de sempre, al final de la vida amb un banc romàntic. Tot això vist des de la perspectiva de la tardor, de les fulles per terra.

KANDINSKY, Wassily Improvisation 7

Per a mi, igual com la Toscana és el millor paisatge del món, aquest és el millor quadre del món. Desperta el sentiment del sublim igual que una catedral gòtica, una emoció indescriptible: com si tots els elements de la pintura, tots els colors, fossin engrapats i alçats cap amunt, i fos una mà invisible, la de l’artista, que ho aconseguís. Es tracta d’un quadre abstracte, però no del tot, s’intueix un vaixell i dues persones en una espiral, en un diluvi. Com que és fet a mà, pot arribar a suggerir el sentiment del sublim, segons els entesos. Kandinsky és un dels últims grans romàntics, i a mi em té captivada.

La metafísica del vèrtex



COSIALLS FARRÉ, Josep M. per a la Mostra d'art de la Diputació de Barcelona

De la mateixa manera com una aranya busca les cantonades, nosaltres cerquem el terme mig entre un pla i un altre. Un terme mig difícil de trobar, delicat com una tela d'aranya.

L'ocell de Fernando Botero

En general, que l'art es presenti en la forma d'una escultura de Botero em sembla una contradicció, per la terrenalitat de les seves escultures. Però que a més ho faci, com s'escau aquí, amb la figura d'un ocell, és xocant. L'ocell és igual a aire, lleugeresa, llibertat, l'escultura de Botero és feixuguesa, tocar de peus a terra. Aquest equilibri em sembla fantàstic.

DIAZ NARANJO, Juan Miguel [Extret de la "Mostra d'art de la Diputació de Barcelona 2010"]

Encara que una branca es torci, encara que no tinguin fulles, els quatre arbres segueixen endavant. Els arbres que més resisteixen esdevindran clàssics.

BROSSA, Joan

L'alfabet com a metonímia del llenguatge, que amb la forma de la serra d'una clau, indicaria que l'alfabetització portada fins les últimes conseqüències obre totes les portes, que la interpretació feta amb paraules també ajuda a entendre l'art. Alhora em sembla una bona manera de començar aquest bloc fet d'imatges comentades.