diumenge, 2 d’agost del 2020

Persianes abaixades



dins Associació Fotogràfica Jaume Oller


Jo penso en verd,
mentre que el seu contrari
és prou per tu.
El ciment ens separa,
i cap dels dos no es dóna.

10 comentaris:

  1. Guarden la seva personalitat.... que no vol dir, no acceptar la de l'altre.
    Salut :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Artur, d'això en diuen intel·ligència emocional, n'he fet un curset a la feina.

      Elimina
  2. Quins colors més bonics, encara que siguin diferents. I que bé que queden l'un al costat de l'altre...

    A vegades també passa amb les persones. Només a vegades

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme,
      Aquests colors són un el contrari de l'altre, però es complementen molt, és veritat!
      Però el ciment entre tots dos hi és...

      Elimina
    2. La distància adequada, en dic jo, d'aquest ciment... Pot ser curta o infinita.

      Elimina
    3. Que misteriós, això que dius, Carme!

      Elimina
  3. Respostes
    1. Crec que sí, XeXu. El que jo cerco en les relacions no és el que hi cerquen els altres.

      Elimina
  4. Rodó, rodó, aquest poema, qui sap si...! Molt ben trobat el "Puja i baixa/ com una persiana" i "el pretèrit sentiment/ que sempre ens separa", el passat que encara ens condiciona.

    ResponElimina