Un haiku magnífic, Helena. "Tot i que en runes, / no he deixat mai cap casa", per concloure que "Verdeja encara". Una excel·lent metàfora d'una actitud lloable davant la vida. Estem arrelats en uns llocs i en uns temps, i sempre en portem alguna cosa a dintre, al cor o la memòria o en el subconscient. Em recorda un poema de Josep M. Andreu, una vella cançó de quan era jove: "Si un dia soc terra, / si un dia soc pols, / que sigui d'aquesta / que han trepitjat molts... / D'aquesta que encara / puc prendre i besar; / si un dia m'empara, / més meva serà." Gràcies.
Casa en runes
ResponEliminadespullada de vida,
amaga somnis.
qui sap si...
Molts de somnis amaga aquesta casa, qui sap si...!
EliminaM'agrada la persistència o la resistència, segons com t'ho miris.
ResponEliminaBon haikú, Helena!
Carme,
EliminaJo sóc feta d'aquesta manera.
Jo crec que verdeja més encara, pels vincles creats.
ResponEliminaM'agrada el teu haikú.
Aferradetes, Helena.
I a mi m'agrada el teu comentari, sa lluna!
EliminaUn haiku magnífic, Helena. "Tot i que en runes, / no he deixat mai cap casa", per concloure que "Verdeja encara". Una excel·lent metàfora d'una actitud lloable davant la vida. Estem arrelats en uns llocs i en uns temps, i sempre en portem alguna cosa a dintre, al cor o la memòria o en el subconscient. Em recorda un poema de Josep M. Andreu, una vella cançó de quan era jove: "Si un dia soc terra, / si un dia soc pols, / que sigui d'aquesta / que han trepitjat molts... / D'aquesta que encara / puc prendre i besar; / si un dia m'empara, / més meva serà." Gràcies.
ResponEliminaRamon,
EliminaPreciosos aquests versos!