Una andana buida com una calavera... trista essència d'allò que fou.Un petó, nena!
cantireta,jo no la trobo tan trista, hi fa un bon sol!
bellesa trista, antigapotser
Jordi,bellesa trista, com la del teu poema, "cada cop que tu somreies".
Que maco! La soledat no desitjada és la pitjor.
Sílvia,també les obres d'art condemnades a l'ostracisme que ningú les contempli, tenen una solitud no volguda.
Paréceme absurdo, un hablar por hablar como el programa de radio. Si no hay tren, es evidente que a ningún pasajero se le ocurrirá esperarlo.
Enric,i qui t'ha dit a tu que no val la pena esperar, deixar un forat a la felicitat, per si de cas?
M'agraden les estacions de tren, tenen un encant especial...Ara no hi ha ningú, però potser fa una estona si ha parat un tren i algú s'ha acomiadat d' algú...Ara l'estació resta en silenci, en una solitud amb blanc i negre!Bon vespre, Helena.
M. Roser,t'inspira més que a mi, aquesta imatge!
I afegiria a aquest cúmul de soledats que quan el tren vingués ningú baixés d'ell... Molt trist tot plegat!
Molt trist, però molt ben trobat i real, David.
El silenci d'una estació es aturar-se en el temps i no gaudir les seves històries sigui el tren que sigui.
Una andana buida com una calavera... trista essència d'allò que fou.
ResponEliminaUn petó, nena!
cantireta,
Eliminajo no la trobo tan trista, hi fa un bon sol!
bellesa trista, antiga
Eliminapotser
Jordi,
ResponEliminabellesa trista, com la del teu poema, "cada cop que tu somreies".
Que maco! La soledat no desitjada és la pitjor.
ResponEliminaSílvia,
Eliminatambé les obres d'art condemnades a l'ostracisme que ningú les contempli, tenen una solitud no volguda.
Paréceme absurdo, un hablar por hablar como el programa de radio. Si no hay tren, es evidente que a ningún pasajero se le ocurrirá esperarlo.
ResponEliminaEnric,
ResponEliminai qui t'ha dit a tu que no val la pena esperar, deixar un forat a la felicitat, per si de cas?
M'agraden les estacions de tren, tenen un encant especial...Ara no hi ha ningú, però potser fa una estona si ha parat un tren i algú s'ha acomiadat d' algú...Ara l'estació resta en silenci, en una solitud amb blanc i negre!
ResponEliminaBon vespre, Helena.
M. Roser,
Eliminat'inspira més que a mi, aquesta imatge!
I afegiria a aquest cúmul de soledats que quan el tren vingués ningú baixés d'ell... Molt trist tot plegat!
ResponEliminaMolt trist, però molt ben trobat i real, David.
EliminaEl silenci d'una estació es aturar-se en el temps i no gaudir les seves històries sigui el tren que sigui.
ResponElimina