dimecres, 9 d’abril de 2014

Andén vacío dins Laberinto de lluvia

Hi ha una soledat pitjor que no passi cap tren. Que no hi hagi ningú esperant-lo.

13 comentaris:

  1. Una andana buida com una calavera... trista essència d'allò que fou.

    Un petó, nena!

    ResponElimina
    Respostes
    1. cantireta,
      jo no la trobo tan trista, hi fa un bon sol!

      Elimina
  2. Jordi,
    bellesa trista, com la del teu poema, "cada cop que tu somreies".

    ResponElimina
  3. Que maco! La soledat no desitjada és la pitjor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sílvia,
      també les obres d'art condemnades a l'ostracisme que ningú les contempli, tenen una solitud no volguda.

      Elimina
  4. Paréceme absurdo, un hablar por hablar como el programa de radio. Si no hay tren, es evidente que a ningún pasajero se le ocurrirá esperarlo.

    ResponElimina
  5. Enric,
    i qui t'ha dit a tu que no val la pena esperar, deixar un forat a la felicitat, per si de cas?

    ResponElimina
  6. M'agraden les estacions de tren, tenen un encant especial...Ara no hi ha ningú, però potser fa una estona si ha parat un tren i algú s'ha acomiadat d' algú...Ara l'estació resta en silenci, en una solitud amb blanc i negre!
    Bon vespre, Helena.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M. Roser,
      t'inspira més que a mi, aquesta imatge!

      Elimina
  7. I afegiria a aquest cúmul de soledats que quan el tren vingués ningú baixés d'ell... Molt trist tot plegat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt trist, però molt ben trobat i real, David.

      Elimina
  8. El silenci d'una estació es aturar-se en el temps i no gaudir les seves històries sigui el tren que sigui.

    ResponElimina