divendres, 17 d’octubre de 2014

Castanya sobre pedra dins Associació Fotogràfica Jaume Oller

La duresa de la pedra, la castanya recoberta de punxes, són dos elements redundants. Cap dels dos no hi té res a veure amb el rerefons ple d'empatia del bosc, la natura inaccessible pels que s'entesten a no descloure's. Com passa amb la poesia hermètica, de fet qualsevol poema té un punt de misteri.

12 comentaris:

  1. Amb les punxes, aprendre a caminar.
    Damunt la roca eterna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi,
      com les punxes de la rosa. Com la roca eterna de la literatura.

      Elimina
  2. Les castanyes són ... garoines de terra.

    Bona nit Helena.

    ResponElimina
  3. Com la pell del rinoceront, és inpenetrable... Però té ulls i per tant, l'accés únic. Bé, tot i que no sigui massa el cas.

    Salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Josep Lázaro,
      sí que és el cas, la teva comparació.

      Elimina
  4. Pot ser una casualitat que la castanya anés a caure damunt la pedra, però també pot significar que com que la pedra és dura, les punxes no li poden fer mal, tal com a les persones de cor du no els afecten les coses sensibles...
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M. Roser,
      m'embadaleix la teva interpretació!!!

      Elimina
  5. Segons com, sembla una cria d'eriçó, ben petitó, ben amagadet. Una cosa ben tendra com una cria d'animal protegida en un exterior, en aparença, dur i punxant.

    ResponElimina
  6. La natura inmortal i la natura perenne com el temps de la poesia.
    tarda de Brahms.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Josep,
      m'encanta com ho interpretes!
      Brahms per què?

      Elimina