LARTIGUE, Jacques Henri dins l'exposició Un món flotant de Caixa Fòrum
És molt curiosa la manera com aquest nedador amb flotador s'assembla moltíssim a la figura d'un àngel. Si tenim en compte que un àngel se sol trobar entre allò diví i allò humà, el fet que la fotografia hagi aturat l'instant just entre el trobar-se dret i el submergir-se, sembla una al·lusió més a la figura d'un àngel. El fotògraf hauria captat aquell instant immutable en què l'home creu ser feliç, metafòricament, i parafrassejant Kundera.
M'has fet pensar en la felicitat o millor dit en l'esperança de ser-ho. Tot parafrasejant Ruskin hauriem de saber que no existeix en ella mateixa. No hi ha felicitat absoluta, però sí molts moments feliços, que deixen de ser-ho en el precís instant en què confonem esperança amb impaciència. Crec que en aquesta foto, s'ha copsat molt bé un d'aquestos moments de la vida en que es disfruta amb tota la seua plenitud.
ResponEliminaGràcies Helena per compartir , oferir el teu punt de mira i posar en marxa la nostra reflexió.
Gràcies, Joana, per la teva reflexió autèntica, intel·ligent, profunda, i no ho dic per camelar ningú.
ResponEliminaL'altre dia sentia dir que la felicitat va més enllà de moments plaents (mal dit feliços), doncs la felicitat és sentir una complerta relació de benestar amb l'existència, un vincle serè i calmós amb la mera vida. Hi estic d'acord.
ResponEliminaL'instant àngel de la imatge, potser seria un moment de flux.
Petons boniques!
Gracies per la fotografia. Vaig tenir la sort de poder gaudir de l exposicio i cal dir que l artista era capa\ de captar aquests instants de possible felicitat d una manra extraodinaria Insatants que de ben segur eren unics i especials.
ResponEliminaGRACIES
petons
Si la felicitat resideix en algun lloc, no és pas en la vida que jo la busco. Potser m'equivoco, però és el meu problema.
ResponEliminaHola Helena!
ResponEliminaQue és el que no forma part de la vida, de l'existència?
La felicitat diria que és quelcom místic.
Potser un dia tenim l'oportunitat d'explicar-nos cara a cara, seria interessant, crec que no estem tant lluny. Petons de dimecres!
Gemma:
ResponEliminaCom l'útim poemari de Margarit: "No era lluny, ni difícil", em sembla que es diu. Tinc ganes de llegir-me'l.
Per a mi l'art despullat no hi té gaire a veure amb la vida, per desgràcia.
La felicitat dura mentre et llences. Després ve l'esforç de nedar fins a la vora... No pateixis, Helena, jo sé que ser feliç és veure somriure els de casa, i retornar-los el somriure.
ResponEliminaUna abraçada, maca.