divendres, 15 d’octubre de 2010



SMITH, W. Eugene The walk into Paradise Garden 1946

Per sortir de la foscor a la llum només es pot fer tornant a la innocència de la infantesa. Mai s'estima com en aquesta edat. Més enllà dels dotze anys la vida no val la pena, segons l'autor de Peter Pan, James Barrie.

7 comentaris:

  1. Un administrador del bloc ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. No estic d'acord amb James Barrie, jo crec que cada dia estimo més perquè en sé més, i això m'ho dóna l'experiència dels anys. I la vida val la pena no depenent de l'edat sinó de la consideració que en faci cadascú, tingui els anys que tingui. Jo visc en plena llum (després de sortir d'etapes més fosques)i no sóc ni era aleshores cap infant. Bon cap de setmana!

    ResponElimina
  3. Gemma:
    Les coses es poden veure de molts costats, mig món se'n riu de l'altre mig. Respecto la teva opinió tot defensant la meva. Bon cap de setmana!

    ResponElimina
  4. Helena, aquesta foto la vaig veure en un post del blog de Juan Fernandez i ja la vam comentar allí. Vaig a buscar el post, era molt bo. El teu també és clar. Si el torbe te l'envie.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  5. M'ha costat un poc de localitzar, però ací et deixe el post. ës una llàstima que ja no tinga el seu blog actiu. Vaig ser una fidel lectora al llarg de molt de temps, com també ho sóc del teu:

    "Tras las heridas sufridas en la II Guerra Mundial, el fotógrafo Eugene Smith estuvo dos años sin poder realizar una sola fotografía. Con la retina aún inundada por las dantescas imágenes bélicas, decidió que la primera que hiciera tras un silencio tan largo, representaría todo lo contrario a cuanto había visto en los campos de batalla. El nihilismo daría paso a la inocencia, la negrura a la luz, la muerte a la vida, el pasado al futuro. Se trataba de dejar atrás la sinrazón y el miedo, y para todo ello eligió a sus dos hijos como modelos. Ignoramos lo que el viaje iniciático que con tanta ligereza como decisión emprenden les deparará. Es un túnel de luz quien les reclama y convoca. Ellos, claro, lo ignoran, pero su padre, el propio fotógrafo, se ha quedado unos cuantos metros detrás para cubrirles las espaldas. Sabe que, después de todo, entre los árboles bien se puede hallar escondido algún ogro francotirador. En ese caso, prefiere ser él quien dispare primero".

    ResponElimina