 |
| MUNCH, Edgar. El crit |
Línies de punts
El crit exponencial de la mudesa.
Clam mut. Crit sord.
(Olivares, Agustí, dins Una cosa molt gran en una de molt petita)
La força de l’originalitat d’aquesta obra, de la seva angoixa en silenci, és contundent com un crit. El pont cap a l'abstracció, la manca d'empatia, seria el pont entre el naixement i la mort.
Aquest quadre sempre em fa pensar en quan somio i vull cridar però no puc. És un crit realment angoixant.
ResponEliminaJa és com oníric, aquest quadre, Sílvia.
EliminaÉs un quadre que sempre m'ha atret, que el fa cridar així?
ResponEliminaNo pretenc de treure-li mèrit, però el seu autor tenia el transtorn bipolar, potser per això crida així.
EliminaCrida i es tapa les orelles. No es vol reconèixer a si mateix.
ResponEliminaBona observació, Jordi.
Eliminaaquest crit sempre m'ha semblat un crit universal de l'angoixa de tot plegat..l'angoixa en silenci és encara molt més angoixant..
ResponEliminaSempre m'ha angoixat mirar aquest quadre
ResponEliminaDavid: és com la majoria de l'art el segle XX, no gaire empàtic.
EliminaBona observació la teva, Bonals
ResponEliminai el fet de no poder sentir el crit, encara el fa més engoixant
és com un dolor que no es pot acabar d'expressar
Gràcies, Gregori, costa de dir alguna cosa nova d'un clàssic com aquest! El que tu dius és veritat, com passa a La vaca cega de Maragall, el dolor que no es pot expressar és el pitjor.
EliminaBuida el crit
ResponEliminael seu ventre al vent,
i és mut.
M'agraden molt aquests versos, cantireta. El ventre que buidem en la poesia és mut.
EliminaSí que ho és d'angoixant, sí. Una vegada eñ trau se'l deixa enrere i continua sord el camí. És com un element de catarsi, que una vegada lliberat, no sel vol emportar ja mai més amb ell.
ResponEliminaAixò de la catarsi em recorda la manifestació.
ResponElimina