 |
| MARTÍNEZ BARCIA, Manuel dins Un embrujo de fuego |
El sentiment que desvetllen les branques dels arbres, el dels campanars, seria el de com si tots els elements de la imatge tendissin cap amunt, amb la lluna plena com a referència al fons. Almenys, encara que no es puguin tocar, visualment se solapen dos elements relacionats.
La punta del campanar sembla que punxi la lluna plena. És una imatge magnífica!
ResponEliminaSembla que la puguis tenir, Sílvia!
EliminaAquesta lluna és com un far, com una bombolla de llum ... a punt d'explotar.
ResponEliminaBon dia Helena.
Pere,
Eliminala metàfora més bèstia que mai he llegit sobre la lluna, és que és com un gra de pus.
Bon dia.
Aquest campanar ha fet diana, sembla que ha tocat el cor a la lluna. :)
ResponEliminaTotes les imatges on surt la lluna són espectaculars.
Bona tarda!
Aferradetes
sa lluna,
Eliminafa dos dies el sol, ara la lluna, que se t'escau tant!
Aquests arbres es miren el campanar amb recança, ells també volen ser els afortunats dipositaris, tan sols per uns moments, de la meravellosa llum del cel, en la nit dels temps...
ResponEliminaSí, els arbres tenen enveja del campanar, molt ben vist, M. Roser! I molt ben explicat.
Elimina