dimecres, 30 d’octubre de 2013



RIPOLL, Antònia Thusia
com a Crit dins Tens un racó dalt del món

No crido perquè la veu m'arribi lluny, sinó perquè m'entri endins.
Jesús Ma. Tibau


El tronc, l'essència, i les extermitats, l'accident. Com un bust amb el seu cap en contrast amb el cos de cintura en avall. Com el fons de la poesia, aquella arrel que prové del passat, davant la forma, que aniria de l'escorça a les fulles. Fulles que voldrien volar una mica abans de caure, verb utilitzat en anglès per parlar del fet d'enamorar-se. 

8 comentaris:

  1. o com un viatge de tornada, contra el temps, enrere enrere

    ResponElimina
  2. És curiós. M'ha fet pensar en aquests animals que són meitat humà meitat animal (sirenes, minotaures, etc). Però aquest és meitat arbre, meitat humans.

    ResponElimina
  3. Potser la Natura ens engullira a tots plegats ,,,enfadada pel nostre poc respecte vers amb ella.....,,,
    Salut Helena

    ResponElimina
  4. Trobo que és una imatge una mica estrafeta...Jo em quedo amb la mitat arbre!
    Bona castanyada, Helena.

    ResponElimina
  5. Jo també em quedo amb la meitat arbre, M. Roser!

    ResponElimina