diumenge, 27 d’octubre de 2013

MARTA, Camins artesanals
dins Associació Fotogràfica Jaume Oller

Amb debilitat per allò rústic, antic, artesà. Quan mirar el que trepitges no té connotacions negatives. Tocar de peus a terra, de manera noble. Semblant a trepitjar les rajoles de Gaudí al Passeig de Gràcia.Una superfície, a més, molla per la pluja, que la fa encara més sentimental. ¿Per què a voltes el que és bell no envelleix, per anys que passin?

14 comentaris:

  1. Potser perqué la bellesa no té edat ....
    Bon diumenge, Helana !!

    ResponElimina
  2. Ni la bellesa ni el sublim tenen edat, Artur!

    ResponElimina
  3. Quin camí tan preciós...Jo hi caminaria de puntetes, per por de fer malbé tanta bellesa!
    Una pregunta molt interessant sobre la bellesa i la vellesa, i una bona resposta de l'Artur...
    Petonets als dos.

    ResponElimina
  4. M. Roser,
    a mi m'agrada molt el que és antic i bell. Però també m'exalta el nou!

    ResponElimina
  5. …i encara que envellesca continua sent bell...

    ResponElimina
  6. Helena, has caminat descalça en algun lloc com aquest que no existeix el temps? si no ho has fet mai, prova-ho.

    ResponElimina
  7. Respostes
    1. Jordi
      la pluja és com aquesta superfície, molt maca.

      Elimina
  8. l'essència mai envelleix, Helena
    records ! ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que maco això que dius, Joan! Espero que sigui veritat.

      Elimina
  9. Perquè és vertader i consistent i noble...

    ResponElimina