diumenge, 18 de gener del 2015

4th February 2014 dins Navarro Herrera

Flors al terra, troncs grisos, copes dels arbres frondoses. També els principis i els finals d'un poema en són la part més important, el nus d'una obra pot ser perfectament de color gris, o una escletxa de realitat entre metàfores.
Publicat per a

8 comentaris:

  1. xavier pujol18 de gener del 2015, a les 9:54

    Hi ha vides que van a l'inrevés: començaments i finals grisos, amb un nus creatiu entremig..

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena Bonals18 de gener del 2015, a les 11:05

      Ja ho sé, Xavier, tot és veritat depèn del color amb el que es mira!

      Elimina
  2. M. Roser18 de gener del 2015, a les 20:53

    En aquest cas el gris de mig camí, ajunta les dues frondoses parts, principi i fi, com dius tu...però també pot ser a l'inrevés , com diu el Xavi.
    Aquesta foto és del més de febrer? Sembla més primaveral...
    Bon vespre Helena.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena Bonals19 de gener del 2015, a les 16:54

      M. Roser,
      a mi també em va sobtar! Una primavera precoç.

      Elimina
  3. Jordi Dorca19 de gener del 2015, a les 15:00

    Les flors són succintes, però les metàfores potser s'allarguen entre escletxes. No s'acaben.

    ResponElimina
  4. Helena Bonals19 de gener del 2015, a les 15:30

    Jordi,
    les metàfores no s'acaben mai, i les flors no deixen de ser succintes!

    ResponElimina
  5. Unknown22 de gener del 2015, a les 19:06

    Simetria de la natura feta pel home.Poesia amagada entre els arbres buscan la llum final de la perfecció.
    Tarda freda!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena Bonals22 de gener del 2015, a les 19:27

      Josep,
      és la natura racionalitzada dels jardins.
      Molt freda, la tarda!

      Elimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)