Imatge trobada al Foto Olga's Phoblog
El que havia estat l'interior d'una casa, com l'interior d'una persona, envaït per l'exterior, per la naturalesa, però també per la lletjor dels grafittis. Aquestes són unes runes no pas gaire romàntiques. Però com ve a dir Vinyoli en algun poema, la poesia (la de la fotografia), pot fer-ne una escena amb el seu interès, la seva bellesa.
Apreciada Bonals, les runes són runes. Ara bé, és cert que per algú pot significar molt.
ResponEliminaS'ha esborrat el meu comentari anterior. Llàstima, era un comentari molt guapo.
bon cap de setmana
Gregori: llegeix Vinyoli i veuràs com la poesia redimeix les runes.
ResponEliminaSí, s'han esborrat els vostres comentaris, però no pas al correu, que els ha redimit!
(...)
Sóc una golfa plena
de mals endreços, però cap soroll
ningú no sentirà quan la devasti
la màquina del temps.
Que un dia algú
va entrar-hi brusc, transfigurant-la tota
i amb tanta llum que vaig quedar-me cec,
però vident d’alguna cosa certa,
certíssima:
estel fix mirant-me fit
en la foscor.
(...)
Joan Vinyoli
Penjat el 28 de febrer del 2009 al meu bloc
Bellesa difícil, certament. I poc sublim, potser. Però té el seu què.
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina