Aquesta mena de simetria, d'essa de la carretera és curiosa. La travessia del desert, en un moment donat, amb principi, desenvolupament i final. Entre una corba i una altra, el camí que es veu, tot el que sabem de la nostra vida en el present, entre el passat i el futur.
El desert s'acaba, oi?
ResponEliminaSi tens paciència i força per aguantar, sí, el desert s'acaba. M'agrada el teu optimisme.
EliminaS'acaba per tornar a començar. Perdó, avui no tinc un dia gaire simètric.
EliminaL'aparent buit del desert està ple de nutritiu silenci, i les corbes si no són molt sinuoses ni molt repetides un se'n pot sobreposar (però haig de dir que amb o sense metàfora les corbes em maregen).
ResponEliminaBona tarda de dimecres.
El desert, com tot, té més d'un costat. M'agrada el que dius.
EliminaNo m'agrada el desert, ni l'aridesa!!!
ResponEliminaA ningú li agrada, en principi, però passar per la travessia del desert pot ser bo: no és bo ser desgraciat però sí haver-ho estat, he llegit alguna vegada.
EliminaCorves i desert, una barreja ben fosca!. A vegades ens toca transitar per tota mena de camins..., clar que millor d'altre de més alegres.
ResponEliminaBon vespre Helena,