Hi ha qui troba que les fulles seques al terra embruten com si fossin papers. Qui veu lleig que una fulla sobresurti com pot d'una estructura metàl·lica, una presó de la natura. Però és que allò espontani i genuí, la poesia, sempre acaba fent-se lloc per sobre de la monotonia. Fins i tot a les acaballes.
Gràcies Helena,per alliberar aquesta vida donant-la a conèixer!
ResponEliminaun petó!
És una imatge deliciosa, Joan!
EliminaM'agrada molt la fotografia, i el teu comentari! Les fulles seques són un reflex de vida, igualment bell.
ResponEliminaSílvia, moltes gràcies! Les teves idees en són molt, de poètiques.
Eliminauna lluita constant i...bella !
ResponEliminaMirar va més enllà de veure l'objecte de manera física.
ResponEliminaMirar és com fer una fotografia, que et retrates a tu mateix.
EliminaLes acaballes. Les fulles seques del record.
ResponEliminaÉs curiós que siguin tan seques i vida alhora!
ResponEliminaPreciosa imatge per una bona foto!
ResponEliminaLa vida ens sembla que hi és fins que s´apaga, i llavors...
qui sap com és?
Bessets!
Quina il·lusió el teu comentari, sa lluna! Encara que s'apagui és vida.
EliminaEn Joan Rodó és un bon referent artístic i fotogràfic. Un petó!
ResponElimina