 |
| BROSSA dins Vivències |
Una paret fora de lloc, només amb quatre maons, sense pintar, sense forma, sense convencions. Però és una paret, i molt feixuga. A vegades hi ha amors així, sense sentit aparent, que es recolzen on poden, per exemple en una cadira antiga però que perdura. Com tenir la poesia, el fons, sense la seva plasmació en un poema.
Comparar aquesta paret amb alguns amors fa una mica de basarda. Fins i tot la cadira, com a símbol d'allò que ho aguanta tot no deixa bon sabor de boca.
ResponEliminaXeXu,
Eliminatothom té la mena d'amor que pot.
M'agrada molt la comparació que fas, de la paret, dels amors i de la poesia. Sempre hi ha coses fora de lloc i que es recolzen on poden.
ResponEliminaHas fet que em miri d'una altra manera aquesta escultura. L'escultura és l'art que més em costa de sentir, d'entendre, de viure.
De tenir poesia que no surt en un poema, crec que a tots ens passa, fins i tot als que no han escrit mai cap poema. De l'amor, qui més, qui menys ha tingut algun amor o molt més d'un que no sap on recolzar-lo. I qualsevol cadira vella ens sembla millor que res.
Gràcies, guapa, aquest post d'avui per a mi és tot un servei. A part que em sembla una genialitat.
Moltíssimes gràcies, Carme.
ResponEliminaJo penso que aquest tipus de poesia representa per mi, simplement un canvi de suport, o d'amor que aparentment perdura en els tems.
ResponEliminaJosep,
Eliminaés veritat, fent poesia en el fons fas el mateix que fent art. Però a mi se m'ha oblidat la segona disciplina, i no me'n surto com voldria.
Hi ha amors que pesen i que seria millor deixar, la cadira sola ja tindrà altres qui la festegin. Si hagués de comparar la imatge amb la poesia, diria que aquesta rau en la cadira i que cal desfer-se dels murs que a voltes ens imposem, per deixar-la nua i a l'abast dels altres.
ResponEliminaConsol,
Eliminano és tan senzill!
Helena, moltes gràcies per posar l’obra de Joan Brossa en el teu post.
ResponEliminaM'agrada molt, encara que moltes coses no les entengui, o bé no les interpreti com ell ho havia fet o pensat.
Josep,
Eliminael que tu interpretis també té valor.
Em fa pensar en el pes que sovint ens carreguem a sobre innecessàriament. La cadira vella ho aguanta tot per experiència i resistència, a mi em costa més.
ResponEliminaSílvia,
Eliminael pes és el que és sempre, el que passa és que en aquest cas és fora de lloc.
No sé si la cadira vella aguantaria un amor pesat com un mur...Més aviat triaria que s'hi recolzés un amor fet de sentiments eteris, d'aquells que perduren perquè són lleugers, l'essència pura d'una emoció...
ResponEliminaM. Roser,
Eliminaaquest amor també és eteri, a banda de feixuc.
Tantes hores allà assegut sense moure's ... va sentir que la casa li queia al damunt.
ResponEliminaBona nit Helena :)
Pere,
Eliminamolt bona!
Quantes coses interesants,,,quina més que quina,
ResponEliminaJo no hu se interpretar.Em quedo amb tots i cadascún dels vostres arguments.tots m´emriqueixen i aprenc..
Salut Helena
Rosalia,
Eliminasi, oi, que són molt interessants els comentaris?
"I quan tingui les altres 3 parets, ja et trucaré i viurem junts. Fa?"
ResponElimina:**
Cantireta,
Eliminatres vegades bona!
Vaig veure aquesta obra l'altre dia a Ceret, al Museu d'art. Saber reposar per agafar forces és primordial però cal saber seure bé sinó no ens referem bé.
ResponEliminaQuina casualitat, Gemma!
Elimina