 |
| Monte Elbrus, Rusia dins Las fotos más alucinantes |
La neu de la infantesa, en contrast, a dalt dels cims on s'arriba al cap dels anys, amb l'escalfor metafòrica d'una posta de sol. Potser els únics extrems on ens podem moure els qui tenim la sensibilitat d'un nen i d'un vell alhora.
"Quan jo era petit, la neu m'arribava fins el melic. Ara només m'arriba fins el genoll": Coses que es diuen, sense pensar que hem crescut molt.
ResponEliminaJosep,
Eliminajo no sóc gaire conscient d'haver crescut!
alfa i omega, els extrem sí es toquen....qui si no els més vells s'entenen a les meravelles amb els infants?
ResponEliminaTens molta raó, Elfreelang. Però els tiets i les tietes també xalem amb els nebots!
EliminaUna foto fantàstica...
ResponEliminaEstic d'acord que quan les persones es fan molt grans, es tornen com infants...No sé si la sensibilitat és la mateixa, perquè la de la vellesa, porta a l'esquena tot un món de vivències, però la manera de fer, si que és semblant.
Petonets.
Jo no parlo tant de la vellesa com de la maduresa, però el que dius és veritat, M.Roser.
EliminaÉs veritat. La neu és una cosa extrema. Em parla dels retorns i dels orígens. I d'alguns temors, potser. És una manera de fer net, la neu. És eterna i efímera. La necessitem.
ResponEliminaBellíssim tot això que dius, Jordi.
Elimina