L'hivern i la lluna. També ella és freda i blanca com la neu. El camí que hi porta és gairebé sense vegetació, sense empatia, i en darrer terme no es pot tocar, no es pot tenir.
Si segueixo les petjades arribaré a la lluna? Doncs també m'hi apunto. Espero que en trobi de tornada, perquè anar-hi d'excursió sí, però quedar-si...Tot i que, sovint, em sembla que hi sóc ( en somnis! ).
paradoxalment la lluna inspira ardents passions i l'hivern propicia l'acostament ni que sigui per fer-se passar el fred
ResponEliminaElfreelang,
Eliminano ho havia pensat així! Sí que és paradoxal.
M'agradaria seguir les mateixes petjades...
ResponEliminaJo ja les segueixo, aquestes petjades, Josep! Tinc molta sort.
EliminaNo es pot tenir però es pot gaudir el camí de la neu cap a la lluna, malgrat el fred. Espera'm que vinc ;)
ResponEliminaJa t'espero, Sílvia!
EliminaPocs camins són tan macos com aquest.
Si segueixo les petjades arribaré a la lluna? Doncs també m'hi apunto. Espero que en trobi de tornada, perquè anar-hi d'excursió sí, però quedar-si...Tot i que, sovint, em sembla que hi sóc ( en somnis! ).
ResponEliminaQue bona ets, M. Roser! Hi ha llocs que només es poden visitar, no pas quedar-s'hi.
Eliminapotser és més fàcil abastar la lluna que no pas transitar per aquest mal camí
ResponElimina"Poder sí", Jordi!
ResponEliminaÉs el millor camí, no podem tenir-la, però si gaudir-ne.
ResponEliminaAferradetes! :)
M'encanta això que dius, sa lluna!
Elimina