 |
| publicat per OZNA OZNA Galeano-El sol dins EL JILGUERU |
Les coincidències fan poesia. El gran amor hauria de ser com en aquell instant que coincideixen precisament la porta en la pedra i la llum que hi entra a través. Tot sobre la bellesa incommesurable de la superfície del mar, quan es pon el sol.
És més fàcil que el sol passi pel forat d'una roca que ... un ric entri al regne del cel.
ResponEliminaBona nit Helena.
Avui és difícil. Però molt bo. Un dels millors, pel meu gust.
ResponEliminaDe vegades em demano a mi mateix:
T'he cercat on no eres?
Que supermaco això que dius, Jordi!
ResponEliminaCàlidament sensible Helena!
ResponEliminaAbraçada.
Gràcies, Mariola! De sensible em sembla que en sóc.
Elimina(el cor coincidint amb la raó?)
ResponEliminaAllò era maco, això que dius és molt bo. Gran intèrpret, Jordi!
EliminaLa importància dels instants únics, que només es donen de tant en tant i per això són més esperats i valuosos...I si són poètics com el d'aquesta esplèndida foto, ens enamoren.
ResponEliminaPetonets.
M. Roser,
Eliminainstants com aquests ens enamoren completament!
Observant la fotografia i desprès de visitar el bloc de Joan Abellaneda en 2014 ESQUITXOS D'UNA VIDA... #SíSí, no puc evitar veure la part eròtica de la imatge i de les paraules amb les que l'acompanyes: La pedra i la llum fonent-se sobre un llit de mar. Molta bellesa!
ResponEliminaQuina imaginació la teva, maijo! Molt ben trobat.
EliminaTrobar-se en el lloc i el moment adequat, aquesta deu ser la clau de l'amor i la bellesa. M'encanta aquest post!
ResponEliminaSílvia,
Eliminaaixò, "el lloc i el moment adequat", condició sine qua non.
Hi ha coincidències fugaces, sort que la camàra aquesta la fet eterna.
ResponEliminaEstic d'acord amb tu, Gemma! És una foto màgica.
ResponElimina