SOLÉ, Alert, dins Bloc Albert Solé
Una idea senzilla, però efectiva: la posta del sol sempre tan romàntica, entre els terrats plens d'antenes de televisió i de grues tan prosaiques, tot i tractar-se d'una vista de Sitges, lloc pintoresc. Em recorda un poema de Margarit:
Retorn
La lluna aporta el seu prestigi antic
a aquest petit abocador apartat,
clausurat, i que mira vers la vall
on, llunyans, parpellegen alguns pobles.
Quan veníem de nit a llençar escombraries
ens quedàvem a veure el firmament.
Sota la lluna, el vell abocador
ara és cobert de romaní i espígol:
hi ha una remor de bèsties creuant el sotabosc,
mussols enlluernats pels fars de cotxe.
Però no té ja aquella força
de quan ens hi quedàvem a mirar,
voltats d'escombraries, les estrelles.
MARGARIT, Joan Misteriosament feliç
Misteriosament feliços esguardàvem
ResponEliminaels estels en abocadors buits,
creient que el futur
només podia ser nostre...
Margarit, quin homenàs!
Molt bons aquests versos d'aquest homenàs que és Margarit. Es mereix tots els homenatges.
ResponEliminaAquesta és la saviesa: malgrat tot, ser "misteriosament feliç".
ResponEliminaM'agrada molt, aquest "misteriosament feliç", immaterialment, significa per a mi.
ResponEliminaEm torna a venir al cap allò de "plàstic, progrés", que tant ens agrada. Que potser es podria combinar amb allò de "reflectir la llum del".
ResponEliminaI ara com et dic el que penso en català correcte? Tinc ganes de fer el nivell D per ser capaç de dir el que vull dir sempre, sense principis de substitució lingüística. Podria ser, simplement, dir que em sorprens molt.
ResponEliminaUn bon maridatge entre foto-poema i comentari, Helena. Enhorabona
ResponEliminaBona associació (com sempre, els teus comentaris ajuden a ampliar la perspectiva del que veiem). Trobo que el poema obre una contraposició entre el món artificial i la natura salvatge, a penes entrellucada. I em recorda algun altre poema del propi Margarit, on ens fa observar la irrupció del món salvatge en el paisatge urbà, sempre una mica sobtada, com pressentint que darrera el nostre món construït (sempre a mig construir, en definitiva) s'amaga la immensitat de la Natura, pacientment, esperant el seu torn per recuperar el terreny cedit.
ResponEliminaEduard: mi això que tu dius em recorda El rinoceront d'Eugene Ionesco, això de la irrupció de la natura, del primitivisme a la civilització. Tu també m'ajudes a ampliar la perspectiva del que veig.
ResponEliminat'agradà, el poemari? A mi no gaire... :(
ResponEliminaA mi Margarit sempre m'agrada, però mai no tant com a Edat Roja.
ResponElimina