dimecres, 12 de desembre de 2012

NOGUÉ, Helena Díptic de la doble tardor
dins Color membrillo

La decadència de la tardor, carregada de bellesa. De lluny i en primer pla, en la prosa i en la poesia. Amb l'ombra artificial, pintada a la paret, del que ha estat l'arbre a la primavera. L'art, que la fa perdurar.

10 comentaris:

  1. La doble tardor, la del paisatge i la del cor. Que bonic, Helena.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sílvia,
      jo ara ja la porto al cor i en el paisatge, la tardor!

      Elimina
  2. Que ben trobat fer coincidir el passat amb el present, encadenat amb lletres i imatges !!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bona observació, artur. La doble imatge fa coincidir primavera i tardor.

      Elimina
  3. Em quedo amb el pintat, tot i que sigui un record.
    Molt maques les imatges, la teva i la foto.

    Aferrades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo em quedo amb totes dues, primavera i tardor, m'agraden tant! Potser perquè són femenines, al costat de l'estiu i l'hivern.

      Elimina
  4. L'art ens fa perdurar
    ens converteix en immortals
    ens fa sentir déus
    i això ens acaba destruint
    for ever

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi el fet de perdurar no em fa sentir cap déu, però sí que m'omple. No crec que em destrueixi pas, al contrari, és molt creatiu!

      Gràcies pel comentari, Gregori.

      Elimina