 |
| NOGUÉ, Helena Díptic de la doble tardor dins Color membrillo |
La decadència de la tardor, carregada de bellesa. De lluny i en primer pla, en la prosa i en la poesia. Amb l'ombra artificial, pintada a la paret, del que ha estat l'arbre a la primavera. L'art, que la fa perdurar.
La doble tardor, la del paisatge i la del cor. Que bonic, Helena.
ResponEliminaSílvia,
Eliminajo ara ja la porto al cor i en el paisatge, la tardor!
Que ben trobat fer coincidir el passat amb el present, encadenat amb lletres i imatges !!!
ResponEliminaBona observació, artur. La doble imatge fa coincidir primavera i tardor.
EliminaEm quedo amb el pintat, tot i que sigui un record.
ResponEliminaMolt maques les imatges, la teva i la foto.
Aferrades.
Jo em quedo amb totes dues, primavera i tardor, m'agraden tant! Potser perquè són femenines, al costat de l'estiu i l'hivern.
EliminaL'art ens fa perdurar
ResponEliminaens converteix en immortals
ens fa sentir déus
i això ens acaba destruint
for ever
A mi el fet de perdurar no em fa sentir cap déu, però sí que m'omple. No crec que em destrueixi pas, al contrari, és molt creatiu!
EliminaGràcies pel comentari, Gregori.
Com sempre, preciós, Helena!
ResponEliminaCom sempre tan generosa, Núria!
Elimina