dilluns, 4 d’abril del 2011



LARTIGUE, Jacques-Henri dins l'exposició "Un món flotant" de Caixa Fòrum

El màxim que podem volar les persones, l'instant de glòria en què creiem ser feliços, fixat per la fotografia.
Publicat per a
Etiquetes de comentaris: ,

7 comentaris:

  1. Jordi Dorca5 d’abril del 2011, a les 10:31

    Tens raó: prim i fugaç, però existeix.

    ResponElimina
  2. Olga Xirinacs5 d’abril del 2011, a les 11:12

    El cos ens reté a la Terra, com criatures de terra que som.
    Hi ha animals que s'impulsen i salten: atletes, granotes, cangurs, grills...

    ResponElimina
  3. Helena Bonals5 d’abril del 2011, a les 14:05

    Jordi: un reflex en el mirall existeix, però no és real. Sóc pessimista, de l'estil Schopenhauer, ja ho sé, però no sempre!!!

    Olga: és la llei de la gravetat que ens atenalla.

    ResponElimina
  4. Unknown11 d’abril del 2011, a les 23:00

    Vaig anar a veure aquesta exposició amb una amiga i ens va cridar l'atenció una foto, en la que es veu una noia en una barqueta amb un transatlàntic al darrera, en la que la noia té quelcom a l'orella com si fos un mòvil (???)
    Lupe

    ResponElimina
  5. Helena Bonals12 d’abril del 2011, a les 8:44

    Lupita: el mòbil devia de ser un cargol de mar. No recordo la imatge.

    ResponElimina
  6. Unknown13 d’abril del 2011, a les 12:52

    És aquesta, ben curiosa oi?
    http://www.artnet.de/artwork/426117657/376/jacques-henri-lartigue-bibi-marseille-octobre-1928.html

    ResponElimina
  7. Helena Bonals13 d’abril del 2011, a les 14:13

    Lupita: ja l'he penjat i comentat, la imatge. Gràcies!

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)