 |
| MIQUEL , Balances a Fotofília |
Com l'amor d'igual a igual, l'amor clàssic, que té l'estètica de la simetria. Com unes balances equilibrades en un cel net. Uns funiculars, dos punts vermells que difícilment es troben, però que són com els dos rius paral·lels de Màrius Torres.
Ostres! Aquesta torre la vaig veure tots els dies durant bona part de la meva vida quan pujava la persiana de la meva habitació.
ResponEliminaSergi,
ResponEliminai la vas veure d'aquesta manera?
Home, tanta poesia potser no hi vaig saber trobar. Però sí que recordo que per a mi era "com la torre Eiffel". I que em quedava més d'un cop observant les cistelles del telefèric. (Una d'elles surt "de dins" de la muntanya de Montjuic.) Anaven leeeentees...
EliminaHelena, no és el telefèric, ets tu que veus l'amor arreu on mires.
ResponEliminaConsol,
Eliminapotser és l'amor que em veu a mi arreu on mira!
La torre podría ser el cos de VITRUVI obrint les mans a un hipotètic equilibri.
ResponEliminaInteressant simetria Helena.
Salut
Josep Lázaro,
Eliminaquè és el cos de VITRUVI?
Bé, jo em volia referir a la famosa imatge de Vitruvi, l'arquitecte romà, símbol de l'equilibri,i em va semblar oportuna la comparació amb la foto de la teva entrada.
ResponEliminaPerò el més iumportant en aquest cas son les teves paraules i la reflexió que fas, sobre l'amor just...
Salut.
Gràcies, Josep! Així haurien de ser tots els amors.
EliminaRealment, és com ha de ser, la balança de la vida, ben equilibrada...
ResponEliminaBon capvespre.
M. Roser,
Eliminamés aviat és com no sol ser.
Sí, però cap a on, Helena?
ResponEliminaQui té raó?
Tots dos tenen raó, Jordi. Espero que no vagin cap a on anaven els rius de Màrius Torres.
ResponEliminaPer cert, bon dia!