L'escala, l'arbre, el caminant, serien elements reals, tangibles com els versos. La llum i les ombres, la poesia que els habita. Totes les pujades costen. I només les podem fer d'esglaó en esglaó, la mesura humana. Però quan arribes al cim l'instant de joia no te'l treu ningú.
Així és Helena, tot i que saps que és efímer i fugisser i que cal fer moltes pujades per a poder tenir molts moments de gaudi als diferents cims i no quedar-te sempre amb la nostalgia del primer!!!
Aiii, perdona, és que ja és molt tard i em sembla qque dispare moltes bogeries :)
Helena, maca...no ho he fet expressament... Me n'he adonat ara, a casa... quina badada... Ho sento molt. TU ets la meva Helena. Petons dolços i conciliadors, vale?
I la persona que esquiva l'escala perquè està fart de bufar i rebufar tot pujant la vida. Tria anar de peu pla tot acompanyat de les ombres del lloc on hagués arribat si hagués fet l'altre tria de camí. Un petó, Helena!
És com pujar muntanyes, costa però la satisfacció és molt gran. Hi ha moments que tornaries enrere! El senyor de la foto veig que no s'anima a pujar l'escala...
No hi ha manera de pujar una escala per a una persona com no sigui d'esglaó en esglaó, o màxim de dos en dos. Pots anar més ràpid o més lent, però l'esforç de pujar l'escala hi és per a tothom al capdavall.
És una imatge molt quotidiana, diria que un no en pren una fotografia si no és per la seva llum bucòlica o per fer una interpretació que va més enllà d'una de les moltes escenes diàries que en formem part com a personatges anònims, com pot ser ara la teva, del tot encertada.
Així és Helena, tot i que saps que és efímer i fugisser i que cal fer moltes pujades per a poder tenir molts moments de gaudi als diferents cims i no quedar-te sempre amb la nostalgia del primer!!!
ResponEliminaAiii, perdona, és que ja és molt tard i em sembla qque dispare moltes bogeries :)
Joana,
Eliminael primer val per tots!
Helena, maca...no ho he fet expressament... Me n'he adonat ara, a casa... quina badada... Ho sento molt. TU ets la meva Helena.
ResponEliminaPetons dolços i conciliadors, vale?
D'acord, Montse.
EliminaI la persona que esquiva l'escala perquè està fart de bufar i rebufar tot pujant la vida. Tria anar de peu pla tot acompanyat de les ombres del lloc on hagués arribat si hagués fet l'altre tria de camí. Un petó, Helena!
ResponEliminaNúria,
ResponEliminaés una bona opció, de quedar-se amb les ombres i anar a peu.
És com pujar muntanyes, costa però la satisfacció és molt gran. Hi ha moments que tornaries enrere! El senyor de la foto veig que no s'anima a pujar l'escala...
ResponEliminaA vegades hem de renunciar a la felicitat, esperant millors temps. Però l'escala per a nosaltres sempre hi és.
EliminaLa mesura humana: d´esglaó en esglaó...de vegades de dos en dos i d´altres et quedes a baix, amb les ombres i la llum.
ResponEliminaBon dia, preciosa!
No hi ha manera de pujar una escala per a una persona com no sigui d'esglaó en esglaó, o màxim de dos en dos. Pots anar més ràpid o més lent, però l'esforç de pujar l'escala hi és per a tothom al capdavall.
EliminaÉs una imatge molt quotidiana, diria que un no en pren una fotografia si no és per la seva llum bucòlica o per fer una interpretació que va més enllà d'una de les moltes escenes diàries que en formem part com a personatges anònims, com pot ser ara la teva, del tot encertada.
ResponEliminaBon dia, Helena.
El teu comentari també és molt encertat, Gemma.
Elimina