Quan mengem, barregem el ser civilitzats amb el primitivisme d'endrapar. La forquilla d'acer inoxidable, eterna, i els espaguettis embolicats com un nus, símbol de l'orgànic, del que és caduc. Una cosa tan quotidiana convertida en art. O és que l'art és molt més terrenal que no ens pensem.
Ens emboliquem amb coses materials, quan la vida és una altra cosa? - Ha sigut la meva primera impressió i no la rectifico perqué diuen que és la bona. ;) -
Una primera necessitat que transcediex al plànol de l'art projectant la seua estètica. A mi almenys m'agrada molt l'harmonia de colors i el joc de les ombres!!!
Penso en el que diu sa Lluna, i té força raó. Hi ha vegades que si ens superen les coses materials. És una pena. Hi ha una vella dita sobre les coses materials que afirma que la felicitat resideix en voler el que tens, immaterial, no en tenir el que vols (material). Pel que sembla, tot i que els maximitzadors aconsegueixin el que volen, potser no sempre vulguin el que aconsegueixen.
Gràcies per publicar una petita imatge de les meves obres! M’agrada veure tot el que pot arribar a suggerir de diferent a cada persona, potser és per això que no vaig posar títols a les obres. A vegades, fins que no treiem de context un objecte, no ens n’adonem de lo bell que pot arribar a ser! (la forquilla fa 154cm). Això em passa amb les culleres, elements útils que el pas del temps les ha fet immillorables! La seva forma es perfecte, amb una estètica exquisida!!! I crec que femenina!
A l’exposició del museu de Ripoll, i em aquest cas a traves de la cuina, intento explicar la vida i tot el que em passa! És un reflex de mi.
Ens emboliquem amb coses materials, quan la vida és una altra cosa?
ResponElimina- Ha sigut la meva primera impressió i no la rectifico perqué diuen que és la bona. ;) -
Aferradeta i bon cap de setmana!
M'agrada molt la teva interpretació, sa lluna!
EliminaUna primera necessitat que transcediex al plànol de l'art projectant la seua estètica. A mi almenys m'agrada molt l'harmonia de colors i el joc de les ombres!!!
ResponEliminaGràcies, Helena
Sí que és estètica, la imatge, Joana. Em recorda el núvol de dalt de la Fundació Tàpies.
ResponEliminaAquest nus d'espaguetis em produeix una sensació estranya, de rebuig, i tant que m'agraden quan me'ls menjo.
ResponEliminaÉs curiós, a mi no em molesta pas. Però potser ho busca, de desagradar. Fa pensar en el que és el menjar.
ResponEliminaPenso en el que diu sa Lluna, i té força raó. Hi ha vegades que si ens superen les coses materials. És una pena. Hi ha una vella dita sobre les coses materials que afirma que la felicitat resideix en voler el que tens, immaterial, no en tenir el que vols (material). Pel que sembla, tot i que els maximitzadors aconsegueixin el que volen, potser no sempre vulguin el que aconsegueixen.
ResponEliminaJosep és el mateix que allò de val més voler el que es fa que fer el que es vol...
EliminaBell. Però eixut, sec, sense la sang del tomàquet. Un petó! Aquest blog és excel·lent!
ResponEliminaEl teu comentari sí que és excel·lent! Em fa pensar.
ResponEliminaHi ha cartílags que sense sang es moren.
ResponEliminaQue curiós, poesia i medecina!
EliminaHola Helena!
EliminaGràcies per publicar una petita imatge de les meves obres! M’agrada veure tot el que pot arribar a suggerir de diferent a cada persona, potser és per això que no vaig posar títols a les obres.
A vegades, fins que no treiem de context un objecte, no ens n’adonem de lo bell que pot arribar a ser! (la forquilla fa 154cm).
Això em passa amb les culleres, elements útils que el pas del temps les ha fet immillorables! La seva forma es perfecte, amb una estètica exquisida!!! I crec que femenina!
A l’exposició del museu de Ripoll, i em aquest cas a traves de la cuina, intento explicar la vida i tot el que em passa! És un reflex de mi.
Un plaer,
Enric Pla Montferrer
http://enricpla.blogspot.com.es/2012/08/exposicio-al-museu-de-ripoll-2012.html