 |
PRIETO, Wilfredo. Mapa geopolític, 2011
|
Per molt que un artista s'elevi, no deixa de ser un bony més o menys alt, vist des de dalt. Una muntanya que sembla molt alta observada des de baix, però que no és gaire més alta que una vall, o la resta de muntanyes. Una arruga de paper de diari, en definitiva. De totes maneres, entre el suspens o l'aprovat i la matrícula d'honor hi ha una diferència "subtil però brutal", que deia Truman Capote.
És una visió de l'artista insòlita, mai me l'havia imaginat com una arruga de paper de diari. Val la pena desmitificar les altures, però tens raó sempre hi ha nivells per escalar (si es vol). Li has tret molt suc a la fotografia!
ResponEliminaJo mai m'havia imaginat un mapa geopolític com un paper de diari!
EliminaUn bony que és molest, encara que no sigui gran.
ResponEliminaM´agrada la teva visió!
Jo el veig com un paper amb una utilitat que no li pertany. Per exemple, per netejar vidres...
Aferradeta i bon dia!
Per netejar vidres i per protegir el terra mullat!
EliminaA la botiga hi ha dones que volen que els hi emboliquem els cigrons amb paper de diari perquè no se'ls xafin...
EliminaAquest paper de diari té tantes utilitats com bonys!
EliminaM'agrada!
ResponEliminaGràcies, Ester!
EliminaSubtil i brutal aquest apunt. Un dels millors que t'hem llegit.
ResponEliminaFaig el que puc, Jordi!
Eliminagenial, Helena...
ResponEliminaGràcies, zel, entre tots em feu brillar!
EliminaM'enlluerna, Helena. Genial l'apunt.
ResponEliminaMira els plecs del diari m'han transportat cap a la mar quan es queda sorda i muda de gent. No em digues per quin motiu, pero....
Entre el capvespre
i l'alba, m'enlluernen
els plecs del mar.
Quà tal per començar???
Molt bé, nena!!!
ResponEliminaQuin diari és?
ResponEliminaÉs un diari en anglès, no sé res més. Quina curiositat més sana que tens, Jordi!
EliminaEm sembla que hi ha poques persones se li ha ocorregut això. molt ben fet, Helena.
ResponEliminaNo se m'ha ocorregut, ho he aplicat.
EliminaÉs una bona resposta.
EliminaHelena, un plaer cabdellar i descabdellar a la teua pàgina!!!
ResponEliminaL’ART ÉS NECESSARI?
ResponElimina(Article publicat a la revista Bonart, juliol 2012.)
In illo tempore, quan estudiava Història de l’art, hi havia un llibre que circulava amb profusió entre els estudiants, The Necessity of Art, escrit per un professor de tall marxista, Ernst Fischer. En la memòria retinc dues hipòtesis d’aquell llibre: primera, que l’art ha estat un reflex del temps en què neix, en conseqüència, l’obra mostra directament o en latència les tensions socials d’uns moments de la història; i segona, que l’art és un element indispensable per a la història de la humanitat i també ho és per al seu futur sempre que es postuli com a un instrument crític.
Llegides des d’avui aquelles hipòtesis, l’art pot ser necessari si reflecteix, d’alguna manera, la decadència de la societat en la que emergeix, si defuig el pur esteticisme. Cal tenir en compte que, com el mateix Fischer va apuntar, les formes de l’art, un cop socialitzades, tenen una funció conservadora, la gent s’hi acosta amb una actitud tan respectuosa, tan sagrada, que l’obra queda desposseïda del possible origen crític que contingués.
Que proposo, doncs? L’art polític? El filòsof francès Jacques Rancière ja ens ha fet veure que, en aquest terreny la cosa no és gens fàcil a menys que caiguis en reduccionismes. Un altre filòsof, el català Gerard Vilar, també ha insistit en el seu darrer llibre en la paradoxa que suposa veure obres que havien nascut com a denúncia del sistema (el “I shop therefore I am” de Barbara Kruger, per exemple) aprofitades de manera caníbal per botigues d’alta condició social.
Hi ha un problema afegit: els dirigents de les democràcies formals solen arraconar el paper de l’art i de la cultura a la pura funció decorativa, com a pol d’atracció pel turisme. Mai no han entès —em nego a pensar que ho hagin entès massa bé— allò que David Santaeulària, quan va ser impúdicament desnonat del seu lloc de treball, l’Espai Zero1 d’Olot, va afirmar: que l’art no ha de servir per a reconèixer (és a dir, aquella actitud respectuosa, sagrada i, per tant, conservadora a què em referia), sinó que ha de fomentar el coneixement.
El coneixement crític que postulava Fischer, un coneixement que potser no té perquè tenir un paper directament polític (si sap que el sistema tard o d’hora el fagocitarà a favor seu), però sí que pretengui col·lidir amb l’espectador, fer-lo pensar, fer trontollar els llocs sagrats a què l’art queda tan sovint reclòs.
L’art, avui, és necessari, però el seu horitzó està plagat de combats permanents. Si no és així, serà fàcilment absorbit, sacralitzat i, aleshores, serà prescindible.
L'he trobat a Internet. Et pot interessar?
El trobo molt interessant, aquest article, gràcies, Josep.
Elimina