 |
| TALAIA Navegació d'hivern dins el bloc Talaia. Fotografia, Naturalesa i Vida |
A la superfície de l'aigua, perdura la tardor. Però l'hivern ha vingut, i no deixa entreveure més que aquesta fulla seca i un peix de color vermell. Com a Les algues roges de Maria Teresa Vernet. Un fons càlid amagat rere una superfície freda.
Uf, aquesta imatge i el text m'evoquen massa coses. M'ha recordat que el que passa com amb algunes persones que per fora són fredes tot i amagar un fons càlid. El peixet queda força amagat, m'ha costat de veure'l.
ResponEliminaSílvia,
Eliminaet recomano el llibre de la Vernet, és del millor que he llegit pel meu bloc. Veig que has entès el que explico perfectament!
...en la fredor de l'hivern, el cor de l'estiu, amagat, batega !
ResponEliminaBuscaré el llibre... m'heu fet encoriosir !
Bon dijous, Helena !!
Jo també el buscaré ;)
EliminaQuan l'hagueu acabat, us podeu llegir la meva ressenya si voleu!
EliminaI tant que si !
EliminaCom una tardor en la primavera d'hivern, plena de la calidesa de la melangia, Helena
ResponEliminaJoana,
Eliminacom ara mateix!
Una tardor tan humana; càlida però amb punxes.
ResponEliminaun petó, Helena!
Jo em quedo amb la calidesa però sense punxes!:)
EliminaA veure si cerque el llibre jo també.
ResponEliminaN'han fet una edició nova, és una gran oblidada.
Eliminade quina editorial, es ??
EliminaEditorial Horsori.
EliminaGràcies, Helena !!
Eliminauna imatge acompanyada d'unes paraules molt suggerents helena
ResponEliminagràcies per compartir-les
una abraçadeta i fins aviat
joan
Joan,
Eliminam'agraden molt els vostres comentaris, gràcies.
Helena, et refereixes a Maria Teresa Vernet?
ResponEliminaSi és així vaig llegir un llibre d’ella, penso que és una peça clau per entendre el canvi que es produí en la figura de la dona a l'època de la República. Vernet utilitza la literatura per mostrar nous referents vitals a les dones de l'època, No m’agradaria equivocar-me.
Una abraçada.
Sí, Josep, la Maria Teresa Vernet. Devies llegir Les algues roges, segurament. Oi que val la pena?
Elimina“Isabel travessà el Louvre I prengué pel Pont des Arts. Va asseure’s una estona en un dels banquets de fusta, de mans a la barana metàl•lica. Passava l’aigua per sota, que avui semblava més ràpida, amb una serena rapidesa majestuosa… L’aigua era de gelatina rosada, solcada pels remolins dels dos braços en ajuntar-se, i deserta.”
ResponEliminaM’agrada’t molt, Helena, gràcies per fer-me pensar en ella.
En aquest camí de puresa ens tornem a trobar.
Una abraçada.
Josep,
Eliminam'agrada que la coneguis, aquesta escriptora.
M'agrada la figura poètica que has creat amb la foto: "un fons càlid rere una superfície freda".
ResponEliminaSalutacions, Helena.
És com sóc jo normalment, David. Tot i que no sóc pas antipàtica!
ResponElimina