diumenge, 17 de març del 2013

March, 16 2013 (11.30 AM) Dins el bloc Entre comes

Un paraigües, la funció del qual és protegir, a l'atur. Que enyora la pluja, la pluja lírica en un ambient sec, contrari a les gotes com versos, la pluja que sempre trenca amb l'empatia, la raó del dia.
Publicat per a
Etiquetes de comentaris:

19 comentaris:

  1. Sílvia 17 de març del 2013, a les 11:36

    Un paraigua malaguanyat però alhora molt estètic tal com està fotografiat. Segur que la pluja tornarà i tornarà a ser el que era.

    ResponElimina
  2. Helena Bonals17 de març del 2013, a les 13:27

    Sílvia,
    és una imatge molt maca, en la que la foscor del fons fa destacar el paraigües eteri.

    ResponElimina
  3. Helena Bonals17 de març del 2013, a les 13:28

    El comentari de sa lluna, que s'ha perdut (no sé què passa amb el google!) deia això:

    Enyorava la pluja.
    Va arribar el vent.
    I a terra llençat quedà.

    M'agrada la teva visió!
    Aferradetes (gripals), entre parèntesis perquè no t'arribin els virus. :)

    ResponElimina
  4. Jordi Dorca17 de març del 2013, a les 16:43

    La pluja inspira molt, Helena. Però cal protegir-se'n.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena Bonals17 de març del 2013, a les 17:32

      Jordi,
      sí, és molt ambivalent, ens agrada i no ens agrada, la pluja.

      Elimina
    2. Jordi Dorca18 de març del 2013, a les 23:52

      M'agrada la pluja a la gran ciutat.
      Quedar xopat per la pluja.
      Aquella mena de felicitat.

      Elimina
    3. Helena Bonals19 de març del 2013, a les 8:15

      Jordi,
      és una mica com la felicitat d'embrutar-se amb el fang, a l'estiu, després de ploure.

      Elimina
    4. Jordi Dorca19 de març del 2013, a les 10:47

      i els reflexos, en l'aigua, de la llum artificial

      Elimina
    5. Helena Bonals19 de març del 2013, a les 10:58

      Ho has capgirat, Jordi! I mira que m'ha costat d'entendre't.

      Elimina
    6. Jordi Dorca19 de març del 2013, a les 12:58

      El paraigua és com una mena d'arma contra la pluja, contra el devessall de sentiments, que diria aquella.
      Els paraigües -t'hi has fixat?- els obrim com qui carrega una arma i després els brandem com una fosca bandera.

      Elimina
    7. Helena Bonals19 de març del 2013, a les 13:03

      Qui és aquella???

      Elimina
  5. Joana17 de març del 2013, a les 16:56

    Res com mullar-se, sentir els cabells xops i la pell amerada pel vers que cada gota de pluja en relliscar pel paraigüa recorre el cos del poema

    ResponElimina
  6. GEMMA18 de març del 2013, a les 9:43

    Que maco com ho dius, bella metàfora.

    Malgrat que potser no plou, a veure quina raó en treurem avui.

    Petonet, Helena.

    ResponElimina
  7. Helena Bonals18 de març del 2013, a les 9:47

    Gemma,
    no hi havia pensat, que aquest cap de setmana plovia, i jo parlant de paraigües a l'atur!

    ResponElimina
  8. David Lázaro18 de març del 2013, a les 14:57

    Millor aquest paraigües a l'atur, esperant que vingui la pluja (que vindrà tard o d'hora) que no pas el que m'has fet recordar que em vaig trobar fa un temps: http://buscando-lo-invisible.blogspot.com.es/2012/02/end.html
    Salutacions

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena Bonals19 de març del 2013, a les 10:00

      David,
      sobta, la teva imatge d'un paraigües que ja no pot fer cap servei.

      Elimina
    2. Helena Bonals19 de març del 2013, a les 10:11

      Potser comentaré aquesta imatge aquí, si no et sap greu.

      Elimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)