 |
| ZAHONERO, David. Ojos vigilando los ríos de luz dins Foto a Foto, Día a Día |
De cara i d'esquena, llum blanca o vermella. Generalment no hi ha carretera sense els dos carrils contraris. Els dos ulls metafòrics, serien el moment puntual de lucidesa en el camí, l'instant en què els dos sentits es troben, en la nit.
Quines metàfores que llegeixo, avui, més encertades!!! Segur que serà un bon dia. Començar amb metàfores que t'estimulen ja és una gran cosa.
ResponEliminaNo hi ha carretera sense els dos carrils contraris. A la carretera ni ens ho plantegem, habitualment hem de tornar i necessitem el carril contrari.
A la vida, sovint també hem de tornar, potser d'on no voldríem tornar mai. Però el carril és allà vermell, si l'anada era blanca. O massa blanc si l'anada era vermella.
Els dos ulls metafòrics que són capaços d'adonar-se de tot. Savis i lúcids... aquesta nit em fixaré bé si saben trobar-se els dos sentits. :)
Gràcies un cop més, Helena, per teu regal de començar el dia.
Carme, has fet un comentari molt suggerent, has anat força més enllà del que jo he dit.
EliminaLes autopistes no m'agraden gaire, prefereixo conduir per carreteres secundàries, més estretes i amb més revolts. El problema és que de nit no tenen aquests dos ulls que les il·luminen tant i sovint em sento una mica insegura conduint-hi. Bon dimecres plujós!
ResponEliminaJo no condueixo, Sílvia, no m'ho he plantejat el que dius.
EliminaLa carretera com a contemplació de la vida, camins que van i venen amb gent desconeguda....i desconeguts, que vigilen que tot sigui amb normalitat....en un canvi de les llums per les càmeres de tràfic ! ; ) (amb el teu premis ! )
ResponEliminaBon dijous, Helena !
Molt bona, Artur! Sí, són camins de gent desconeguda, i les càmeres també.
ResponEliminaEl moment de la solitud, hi veig.
ResponEliminaEl dos trens, podríem dir, que en la nit mai no es troben.
Directe per arxivar!!!
Elimina