 |
| MONFORT, Àlex. Dins El xiuxiueig, Poesia visual d'Àlex Monfort |
La gràcia d'aquesta ploma és que, participant d'allò que la lliga, alhora sobresurt més enllà dels atavismes. Té un peu en la realitat i l'altre en el somni. D'ella sorgeixen els millors poemes, mètricament perfectes i que diuen el que es vol dir.
Quina sort la del poeta, la de poder restar en els dos mons i disposar d'una ploma per relatar-nos-ho....
ResponEliminaMartinaH,
Eliminano hi ha res com ser poeta!
Quan la gàbia se't fa petita, quan t'aclapara, te n'has d'anar.
ResponEliminaBon dia Helena.
Potser sí, Pere.
ResponEliminaLa imatge m'agrada. No es crea del no res, sempre hi ha una font (o fonts) de la qual hem begut.
ResponEliminaMolt ben trobat, Consol.
EliminaNo, no se'n va la ploma, la ploma es queda, tocant de peus a terra, com deia jo en el meu poema d'avui, però sense deixar de mirar amunt, de mirar somnis. Jo crec que aquest és el meu estat natural, però a vegades costa molt de compartir, hi ha gent que es talla les ales o les plomes i es queden engabiats.
ResponEliminaJo llegeixo: Acceptar la realitat tal com és i intentar millorar-la i modificar-la en el que es pugui.
Molt ben explicat, Carme. L'ornament a l'estructura, l'estructura a l'ornament.
Elimina...no hi gàbia que retingui les idees !
ResponEliminaBon cap de setmana, Helena !
M'agrada, aquesta de l'Artur també! És molt simbòlica aquesta imatge i veig que condueix a múltiples interpretacions.
EliminaDe vegades penso que ha de ser impossible fer un poema mètricament perfecte i que digui el que es vol dir... La mètrica seria una mica la gàbia.
artur,
Eliminales idees són com el vent, no hi ha gàbia que les retingui, és veritat.
Sílvia,
és perquè no ho has provat. La mètrica sol ajudar molt, encara que no ho sembli. És un "gustassu"! Però a vegades en prescindeixo, les coses no són blanques o negres...
A mi en suggereix com l´Artur ,no hi ha prou barrots per retindre la llibertat !!.
ResponEliminaLa llibertat mental, el propi ser .
Salut helena
Rosalia,
Eliminala llibertat mental moltes vegades només és mental.
Estem constrenyits per moltes coses però la literatura ens pot fer volar, la ment vola tan alt com vulguem.
ResponEliminanovesflors,
Eliminasort de la literatura! N'hi ha que no tenen ni això.
No sé, a mi la ploma em fa pensar amb l'ocell que maldava per obtenir la llibertat, i era tant el seu desfici per sortir de la gàbia, que fins i tot una ploma se l'hi ha quedat enganxada als barrots...
ResponEliminaA mi , la ploma, em recorda la tristor de l'ocell engabiat i, la joia de la llibertat aconseguida amb rel seu esforç!
M'agrada com ho veus, M. Roser.
EliminaSi hi entra aire, la ploma escriurà sola. La gàbia només és fusta, no acer. Es pot cremar, pot transcendir.
ResponEliminacantireta,
Eliminasi hi ha inspiració, la ploma escriurà sola. Ja transcendeix una mica, la mica que podem tots plegats.
Àlex,
ResponEliminam'agrada molt la segona idea que introdueixes. Tots aquests comentaris van directes al teu bloc, la teva poesia visual m'arriba moltíssim, com sempre.