dimarts, 11 de març de 2014

Ferran Freixa dins Centre d'art Tecla Sala

La poesia sempre va darrere de la vida, es crea normalment quan el moment ja ha passat. Tota ella és pols i runes, com el lirisme que conté aquest violí fet malbé. El seu sentiment també és un sentiment contingut, mort. La poesia, com una metàfora, només és un vehicle, com el poeta ell mateix ho és, que diu Olga Xirinacs.

12 comentaris:

  1. Un cop més m'agrada la teva clara reflexió.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Gemma! M'agrada que ho trobis clar. Si l'art fos clar, la interpretació no existiria.

      Elimina
  2. Valuosa reflexió sobre el fet poètic.

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina
  3. M'agradaria haver tingut la satisfacció de fer vibrar les cordes d'aquest violí, abans que les runes i el temps, apaguessin la seva música. Jo ho definiria com el lirisme d'unes desferres, que per altre banda penso que en tenen ben poc de líric...
    Bon vespre, Helena.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M. Roser,
      també està bé de fer vibrar el violí de nou en el poema.
      Jo sí que la trobo lírica, aquesta imatge.:)

      Elimina
  4. la poesia, helena, sovint neix de les runes i de les cendres com l'au fènix... és una renaixença
    ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. La poesia, Joan, és el millor invent del món!

      Elimina
  5. Em fa pena, veure aquest pobre violí ple de pols, trencat...oblidat.... com m'ho faria un llibre , en igual situació.... dels violins m'agrada la sonoritat i la màgia que se'n desprèn....com dels llibres, que amb versos , també fan de les seves pàgines, música !!
    Una abraçada, Helena !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les ruïnes són molt romàntiques, aquest violí també té encant, penso, Artur.

      Elimina
  6. Torna a ser un apunt molt perfecte.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Jordi. Ningú em sap fer justícia com tu.

      Elimina