 |
| s.t dins Poesia Visual d'Àlex Monfort |
En aquesta vida només ens és permès de veure-hi pel forat del pany, aquesta és la nostra foscor inherent. Ens hauríem de treure les ulleres i sortir fora de la caverna de Plató, però aleshores ens enlluernaríem, i necessitaríem tornar a posar-nos-les. Al capdavall la nit és tan natural com la llum del dia.
volem i no volem; la foscor ens protegeix de la veritat
ResponEliminaHi ha coses que són atàviques, Jordi...
EliminaTambé hi ha gent que no obre mai els ulls... A mi no m'agraden les ulleres de sol, prefereixo enlluernar-me.
ResponEliminaSílvia,
Eliminaquan alguna persona m'enlluerna m'agrada de mirar-me-la de fit a fit. Fins que no puc més!
Estaria bé portar ulleres com aquestes, així sabríem com es veuen les coses quan mirem pel forat del pany...
ResponEliminaBon vespre.
Molt ben trobat, M. Roser! Veure-hi així té el seu encant, el seu misteri, no hi havia pensat.
Eliminasuggerent imatge, gran comentari ccom de costum !
ResponEliminaaprofito Helena per agraïr-te el post amb el meu poema " Algun dia... " al blog UNA COSA MOLT GRAN EN UNA DE MOLT PETITA, el dia de la poesia. Em sento molt honorat i agraït de debò
un petonet i una abraçada ben grans !! ;-)
Joan,
Eliminagràcies a tu! He cregut oportú de publicar-lo aquest dia, entre d'altres raons òbvies, perquè parla de la poesia.
Que bona la teva autointerpretació, Àlex! És una idea molt ben trobada, que no se m'hauria acudit.
ResponEliminaLliurarnos a la gent sense falsa dignitat,sense el sentiment hipòcrita de la vanitat.
ResponEliminaUna abraçada.
Josep Aguilera,
Eliminacom ho fas tu ara mateix!