LAGARTO, Lolita dins Píxel-accions

La vida reflectint-se en l'art. Art que és el producte de la inspiració en forma de pluja, sempre excepcional. Només a certs països la pluja té la constància de la prosa. En la resta, la inspiració prendria forma de poema, generalment.

Lolita LAGARTO , kiZáskiZáskiZás
 dins píxel_accions

Unes cares que miren, que ens miren, però darrere unes ulleres de sol, de manera continguda. Des de la foscor de l'obra volen ser mirades, més enllà dels ornaments del cap.

LAGARTO, Lolita Mes petits poupées

Una nina amb les extremitats com a elements accidentals, i amb el cos ple de caps, perquè el cap també és cos. Fa una cara que no hi té gens a veure amb el fúcsia que l'envolta, més aviat és una cara expressionista, abstracta, com el blanc i negre de la resta. Que es deixa agafar sense ganes. Com aquesta imatge no es dóna a l'espectador amb facilitat.

Beach dins The nicest pictures

Una part del gel de la infantesa arriba fins a la riba del mar de la maduresa, per a qui sap conservar-la, aquesta infantesa. És a la banda tocada, fosa per la calidesa de la posta de sol, quan se sol manifestar.

MIQUEL Ondulacions i distorsions dins Fotofília

Una obra d'art, com aquest fragment de l'Hospital de Sant Pau en forma part d'una, sempre distorsiona allò que reflecteix, sigui per embellir-ho, sigui per arribar amb més força a l'espectador. La finestra de l'espectador que s'obre a l'obra connecta amb l'altra finestra, tot vibrant amb ella. Una distorsió que s'escau a una obra modernista.

LAGARTO, Lolita dins píxel-accions

El cos és una gàbia. Com un maniquí sense cap, el cos quan només és cos és horrible.

s.t dins Poesia Visual d'Àlex Monfort

En aquesta vida només ens és permès de veure-hi pel forat del pany, aquesta és la nostra foscor inherent. Ens hauríem de treure les ulleres i sortir fora de la caverna de Plató, però aleshores ens enlluernaríem, i necessitaríem tornar a posar-nos-les. Al capdavall la nit és tan natural com la llum del dia.

Australia dins Las Fotos Mas Alucinantes

Un horitzó de temporal, perquè sols és amb dolor que la sorra, allò material, i l'aigua, allò profund, s'entremesclen en l'obra, que és com aquesta passarel·la, com aquests límits borrosos.

Diario de sueños dins Palabras y tiempo

Entre el determinisme de la barca subjecta al vent, i el lliure albir de la lluna que no es mou de lloc. Entre el paper imprès de la prosa i les ratlles com versos de la mitja lluna. Les nostres vides es mouen entre aquests dos costats, ho vulguem o no.

Ferran Freixa dins Centre d'art Tecla Sala

La poesia sempre va darrere de la vida, es crea normalment quan el moment ja ha passat. Tota ella és pols i runes, com el lirisme que conté aquest violí fet malbé. El seu sentiment també és un sentiment contingut, mort. La poesia, com una metàfora, només és un vehicle, com el poeta ell mateix ho és, que diu Olga Xirinacs.

Dins OZNA-OZNA

Imatge amb truc, però que funciona molt bé. La lluna, l'illa, l'ocell, a més de ser una al·literació d'elles, voldrien dir el mateix. La bellesa, la individualitat, la llibertat. O, simplement, de com voler albirar l'illa del tresor.

Ventanas dins Las Fotos Mas Alucinantes

Una habitació on es veuen a través de la finestra les fulles de tardor en primer pla, i les verdes de primavera al darrere. Joventut i maduresa alhora, en el marc d'uns vidres trencats i un ambient de decadència general. La vida entrant per la finestra en una estança feta malbé pel temps.

Cornualles dins Las fotos mas alucinantes

Un cel que imita la terra, ple de colors, no pas amb la innocència celestial del blanc.Un cel que sembla un quadre impressionista o fins i tot expressionista. Uns núvols que no porten temporal, sinó joia de viure.

MARTÍNEZ BARCIA, Manuel
dins Un embrujo de fuego

Amb plena llum del dia, el final del que seria la vida, l'erosió del passat tant com del futur possible. Uns rails que ja no continuen, com una escala que no du enlloc.