BALAGUER, Francesc, Piazza Navona, Roma, desembre 2010, dins el bloc Balaphoto
Aquesta imatge bellíssima és una demostració de com mirant avall, tocant de peus a terra, podem arribar a mirar amunt, en la cúpula i el cel reflectits en un bassal, en tots nosaltres, la humanitat, que segons Kandinsky sempre avança cap amunt, en conjunt.
Quina imatge més bonica, com destaca el seu refex a l'aigua. Segurament si nosaltres ens emmirallarem així no tindríem una imatge tan nídida de nosaltres mateix.
ResponEliminaMoltes gràcies, m'agrada molt el que comentes!
Allò que dius em recorda un article que he llegit fa poc sobre les neurones mirall i la capacitat de veure'ns reflectits en els altres. A més, hi ha una cita d'en POE que parla d'aquest reflex:
ResponElimina“Quan vull esbrinar si una persona és sàvia o estúpida, o bona o dolenta, o quins són els seus pensaments en un moment determinat, reprodueixo la seva expressió en el meu rostre de la manera més acurada possible, i després espero fins veure quins pensaments o sentiments emergeixen a la meva ment o al meu cor que encaixin o es corresponguin amb aquesta expressió.”
És curiós com la cara és l'espill de l'ànima!
ResponEliminaAlhora, l'art sol ser un mirall de la vida, que engreixa o aprima segons l'observador.