Aquesta és una imatge dels Jardins de Sta. Clotilde de Lloret de Mar, jardins noucentistes que he visitat aquest cap de setmana. La imatge de l'escala sempre m'ha fascinat, és l'origen de moltes obres d'art. En aquest cas, unes escales que entremesclen maons i heura, artifici i naturalesa, ordre i intuïció: crec amb obstinació que es pot tenir tot alhora, en aquest món.
Quina enveja, Helena. El que hauria donat jo per fer aquesta vista!!!
ResponEliminaHi ha moltaa literatura al voltant de les escales i totes elles porten uns grans misteris.
B7s
Una escapada molt creativa. Són una joia aquests jardins.
ResponEliminaL'equilibri, potser?
ResponEliminaQuin bloc tant profundament sentit que tens.
Bona setmana, Helena.
PD: Salutacions Joana!
Natura i artifici, dos pols complementaris ben representats per una escalinata que, de manera simbòlica, vincula dos altres pols: el cel i la terra, com una intersecció on l'ésser es pot reconciliar amb els extrems de la seva condició.
ResponEliminaAquestes escales de jardí romàntic, amb estàtues de sirenes, em fan tornar a la infància (segurament no a la real) i creure que porten a un racó secret on puc veure aparèixer una fada entre el verd o sentir-me una dama amb crinolina i para-sol. És que aquests jardins són un somni!
ResponEliminaSí que es pot tenir tot, perquè si no és al nostre abast, ho serà en cinema o en un llibre i, encara, a la nostra imaginació, on caben totes les arquitectures que ens protegeixen.
ResponEliminaJoana: la primera a disfrutar-ne sóc jo.
ResponEliminaAlyebard: em sorprèn que coneguis aquests jardins. Vaig fer unes fotos precioses.
Gemma: moltes gràcies per l'elogi.
Jordi Solà Coll: i tant que sí, de baix a dalt, de la terra al cel, de dins cap a fora.
hiniare: benvinguda de nou tu i els teus comentaris.
Olga: quan jo dic tenir-ho tot em refereixo a tenir l'art i la vida, no sols l'art. M'assemblo molt a Kafka en aquest sentit (ja m'agradaria de ser com ell!).