MADOZ, Chema "Sin título", dins De imágenes. Libros y lecturas.
Més enllà que la lectura pugui ser a vegades un element "d'usar i tirar", crec que el que ressalta aquesta imatge és allò efímer de l'art. Un art que té relació amb una vida encara més efímera. Resultat: misèria, t'ho miris com t'ho miris.
Que els que es diuen i creuen escriptors facin tantes faltes d'ortografia, de sintaxi i utilitzin calcs del castellà no orienta gens els que volen aprendre la llengua. Hi ha diccionaris, es poden fer consultes... Però deu ser molt difícil tot plegat. I publiquen, i són comentats. El mal és que ni les editorials deuen tenir correctors, ja.
ResponEliminaFas una bona feina, Helena, i algun dia els comentats s'adonaran de les errades, perquè als blogs ningú s'atrevirà a dir-los la veritat. És el que vaig constatant amb l'experiència, i no em considero pas lliure de faltes, tampoc.
Olga, les editorials tenen correctors, però moltes vegades se'ls trauen de la butxaca. Són moltes les errades que sovint podem detectar i comunicar-les perquè tots tenim els mails per a questions com aquesta i sempre és molt d'agrair quan en fas alguna, que te la comuniquen. Almenys això és el que he fet jo sempre amb els amics blocaires.
ResponEliminaEm sobten els vostres comentaris: no hi veig gaire relació amb l'entrada d'avui, només amb això de la literatura d'usar i tirar.
ResponEliminaJo no em vull posar amb les faltes, no vull ser impertinent.
Ni jo, Helena. Sempre que n'he comunicat alguna ha estat per mail, per a que no estiga al post a la vista de tots. L'altre dia vaig llegir un post llarguíssim que n'estava ben sortit, però com que no tinc el mail, no vaig dir ni mu, tampoc m'agada posar a la gent en evidència.
ResponEliminaEl meu comentari sols intentava seguir el d'Olga, que també m'havia sobtat.
Pel que fa al teu post, és sublim. Gràcies.
Com vosaltres dues dieu, faig servir el mail quan intento -molt poques vegades per cert- contactar amb algú que escriu i que sembla que en té aptituds. Res d'impertinències, fins aquí. Sempre molt reservat tot.
ResponEliminaPerò quan algú ja ha publicat i a més s'atribueix el títol de poeta o novel·lista i - o - ¡mestre o professor!, i presenta faltes flagrants que no són errades de picar tecla, trobo que hauria d'acurar el seu llenguatge.
¿Per a què serviríem els amics? Considero amics i amigues els del cercle blogaire que ens anem seguint, que sigui per molts anys i amb felicitat.
Misèria i...companyia. Em permeto autocitar-me robant-me a mi mateix un bure paràgraf d'un relat que he enllestit fa poc:"Sabies que tot passaria, com una tempesta, com un huracà, i dins d'ell el nostre alè s'hi aniria també. I tot i que no perduraria, certament, d'alguna manera, amb les restes de l'huracà, hi seria, aquell alè, aquella vaga i subtil fragància dissipada entre la pols de l’experiència, la pols lleugera de la Història".
ResponEliminaDit d'una manera més planera: ens queda l'esperança que el que deixem enrere tingui una pervivència. Evidentment, en el que ens succeiran.
Parlant d'errades: on dic "bure" volia dir "breu". Difícil d'esbrimanr, em temo...
ResponEliminaEduard: a Incerta glòria hi ha un personatge que planteja com d'aquí a 3.000 anys ningú se'n recordarà de la Divina Comedia. L'art ens fa perdurar una mica més i prou, la "pols lleugera de la Història" que dius tu. M'agrada això de "misèria i ... companyia".
ResponEliminaBenvingut al meu (o als meus) blocs.