POMÉS, Leopold dins el bloc Ca l'Assur
La màxima senzillesa amb un toc de sofisticació: així és com ha estat descrita l'elegància. La platja deserta i la figura femenina que trenca l'horitzó, entre la terra, el mar i el cel. Un terme mig reforçat per l'absència a la vista d'un dels dos braços de la noia, així com un peu toca la sorra i l'altre gairebé no. Un contrast entre la calidesa de la sorra i la fredor del mar i el cel. És una imatge molt simètrica, molt bella, molt clàssica.
Realment bonica la imatge i com la descrius.
ResponEliminaEl títol del teu bloc és un dels meus llibres de capçalera...Felicitats pel premi!!
Solitud de la dona que entra al mar:
ResponEliminamemòria antiga del primer bressol.
Lupe: em fa il·lusió que t'agradi el títol, em va sortir de l'ànima.
ResponEliminaOlga: molt bona poesia, de la de mínimes paraules. Crec que vols descriure alguna cosa atàvica, amb la idea del primer bressol.
Per a mi també ho és un xic, d'atàvic.
ResponEliminaDels primers records, bressolencs, de les platges dels anys 60.
Àtavic i idíl·lic, Jordi.
ResponEliminaVolia dir que la vida va sortir del mar, i que la dona torna al mar i el reconeix perquè alhora, ella també dóna la vida.
ResponEliminaAdoro las fotos de Pomés, a quien cobijo en mis casas literarias con frecuencia. He visitado tus tres blogs y me rindo ante su belleza.
ResponElimina¡Oh, dichosa ventura!...este humilde blog se ennoblece con Helena y su bella lengua catalana...Mi agradecida bienvenida "axí com cell qui se delita..."(mi agradecimiento a tu visita)...
Tu ho has dit, té una pose de Venus clàssica, deixant de banda el banyador del segle xx, podria ser la deessa acabada de néixer del mar.
ResponEliminaUn plaer passar per ací. Helena m'encanta el teu comentari, i dels versos d'Olga, que dir-ne!!! Són una delícia.
ResponEliminaBon dia a tothom
Hiniare té molta raó, és un nou naixement de Venus. A més el blanc i negre li dona una força terrible, que si fos a color no tindria.
ResponElimina