BALDIRI, ø dins Baldiri moblog

El raig de llum que travessa el terra de la imatge, només ho fa per un breu espai de temps, en el zènit simbolitzat pel cercle taronja, pintat a la prosaica vorera. La feina del fotògraf és de captar moments com aquest. Sembla mentida treure poesia d'anar mirant el terra. Per cert, trobo molt brillant i escaient el títol de la fotografia. Un conjunt buit alhora ple de llum.

SALA PEITIVÍ, Eva, Empremta de la història, Parc del Castell de Montesquiu. Dins 4rt concurs de fotografia 2011 de la Diputació de Barcelona. "El paisatge, l'empremta de l'home i el patrimoni construït".

El que és rústic sol ser bell. Però si a més té aquesta decoració al capdamunt, que no sé per què em té el cor robat, l'efecte és molt estètic. El de la diagonal que fa cap amunt la paret, que es relaciona segurament amb els esglaons repetits uniformement en els merlets de dalt del castell. Quatre esglaons cap al cel, en una piràmide: aprovat, notable, excel·lent, matrícula. Geometria medieval, austeritat rica.

OLMOS, Amadeo, Sin título (rojo 9), 2008. Dins Galería Nuble

La buidor després de. En un altre sentit també, la buidor del quadrat blanc enmig del roig del llit, símbol del que no es veu, del sentiment. El que hi hauria d'haver sempre enmig dels llençols. La semblança d'aquesta imatge amb la de dimarts no impedeix de trobar-hi coses noves.

MATEU, Joan, Cartell per a les Fires de Sant Narcís de Girona 2011



Aquest cartell fa dies que genera comentaris al bloc garbí24. Jo vull dir-hi la meva, d'entrada que m'ha agradat. Perquè després diguin que els dissenyadors o publicistes no són artistes. La semblança entre la rentadora atrotinada i la Catedral de Girona, tan antiga, és molt ben trobada, justament perquè d'entrada no tenen res a veure (discordia concors, concordia discors). L'ocell que s'escapa del campanar-gàbia també és una imatge molt forta: segurament la del dissenyador que ha tingut la idea, amb la qual s'ha alliberat, i no pas gratuïtament, en la part més elevada de la imatge. Les fires són una activitat que allibera de la quotidianeïtat. Molts es queixen que la imatge no recorda gens la catedral de Girona: és que cal tenir imaginació per interpretar allò que mostra el món al mateix temps que l'amaga.

LORENZO MARTN, Jordi, Aigua i terra, Epai Natural de les Guilleries-Savassona. Dins 4rt concurs de fotografia digital de la Xarxa de parcs naturals de la Diputació de barcelona. 2on premi dins "El paisatge, l'empremta de l'home i el patrimoni construit".

Vet aquí l'ànima del poeta: la seva poesia, per brillant que sigui, només és un feble record de la seva Edat d'Or, la de quan es podia considerar viu, i estimava la vida de retop. Ara la distància amb la terra ferma és important, i els anys han anat deteriorant el record (no crec en la nostra ànima ni amb la possibilitat de viure una Edat d'Or, però aquests dos conceptes em serveixen per fer-me entendre, és el que passa amb les paraules).

OLMOS, Amadeo R11, 2009, pintura a l'oli, dins Galería Nuble

De color vermell, la vida representada en el paisatge. L'infern que és la vida a voltes. Les estaques clavades, doloroses com l'art, però alliberadores alhora, com ho és l'abstracció. Les estaques també serien com les interpretacions del quadre, de la realitat, que, com la càrrega manual d'una ploma al tinter, extreuen d'aquesta realitat la tinta, la inspiració.

TÀPIES, Antoni, 1997. Pintura, pols marbre sobre fusta, dins Ciudad de la pintura

Una mà de cara, una mà girada; una mà positiva, l'altra negativa; una mà a la plana esquerra, l'altra a la dreta: el dolby stereo de les nostres vides, la visió doble que ens permet de veure-hi en perspectiva, de caminar ara amb un peu, ara amb l'altre, de valorar els pros i els contres d'una acció.

REKENA, Jayro, Espacio I, 2010 dins Galería Nuble

Un atles en dues versions: a dalt, el mapa abstracte (l'art), i amb unes línies entrecreuades que encara fan més abstracció. A sota, un atles amb les fulles doblegades, desordenades, el que seria la vida. La connexió entre art i vida hi és, però costa de trobar.

LILLO TERMENS, Alicia, Fulla caient dins 4rt concurs de fotografia digital de la xarxa de Parcs Naturals: El paisatge, l'empremta de l'home i el patrimoni construït. 2011

Aquest bloc es diu com es diu: aquesta imatge se li escau. Les branques tardorals contra el cel, encara frondoses, semblen la humanitat a punt de desfer-se de la fulla fràgil que som tots. L'estètica de la decadència, tan o més bella que la del progrés.

HEVIA, Raúl, Ópera Póstuma 9, 2007-08
Fotografia color, Inkjet sobre al·lumini dins Galería Nuble

Allò més espiritual, el llenguatge amb el que escrivim, pot arribar a ser d'usar i tirar, directe a la paperera. Espero que aquesta entrada no se l'endugui cap virus, que us enrecordeu d'ella.

SASSE, Jorg, Imatge trobada a la xarxa

El sol que es pon encara té temps d'il·luminar les parets de la casa, a través de la finestra més alta: el món interior de l'artista que reflectiria la bellesa de la posta. Un sol que perdura malgrat minvar. Entre les ombres i la llum, o la llum i les ombres, sembre hi ha una gradació, la de la posta, la de les escales.

ORDÓÑEZ, César Ginza no Hana, 2007

Hi ha qui diu que mentre et mantinguis a dalt de la bicicleta, pots guanyar. Només si pares ets perdut. M'agrada de veure aquesta imatge plena de moviment cap endavant, el dels peus i el de les rodes. Uns peus descoberts, no protegits, i que tot i això tenen empenta. Uns peus de dona que no es deixen intimidar. Progrés i primitivisme de costat.

Imatge trobada al bloc Barcelona Photobloggers

"Per això malgrat la boira cal caminar". En aquesta foto no n'hi ha, de boira, però tot es veu borrós, malgrat que o precisament perquè és feta a ple dia. Quan hauríem de ser més lúcids és quan menys clar hi veiem. Seria una imatge misteriosa del camí que provem de seguir. Una fotografia banal si no fos perquè és desenfocada expressament, una "crítica a la raó pura".

MARSÀ, Mont, fotografia feta per Jordi Garcia per a KUNSTE DESIGN STUDIO, imatge de l'11è Festival de poesia de Sant Cugat

Les paraules soles són eixutes, són prosa, necessiten la hidratació, a comptagotes fins i tot, de la poesia. També la hidratació de la interpretació. La poesia que és una cosa atractiva com un gelat. Com l'entrada número 300 que és aquesta.

POMÉS, Leopoldo, "Revista Grua", 1957, dins Fundació Foto Colectània

Un instant que captaria dues coses, almenys: els ulls de la noia d'esquena, són al nivell de l'horitzó del mar. La cintura prima és al nivell en què l'aigua topa amb l'arena. La dona que seria com el mar, profunda. Els homes que se la miren, superficials. Això darrer no sempre és així, per sort, hi ha diferències.

GENOVÉS, Pablo "L'apocalipsi", imatge trobada a la xarxa

Una imatge de l'impossible, també. Allò immaterial, el sentiment, dins la riquesa i la bellesa d'un palau antic. El contingut dins la forma, no a part, la forma que és tan important com aquest contingut. Una imatge que t'allibera en tots els sentits, un fantàstic en el "quotidià" que no és cap ximpleria.

PORTA, Carles, "Un cafè al casino d'Alpens", dins el bloc Instants que m'acompanyen

Una imatge de la quotidianetat agradable, des d'una perspectiva insòlita. Tot del color del cafè, marró fosc i cru. Una absència d'uns moments que s'omple amb una ullada al diari. No sabem estar sense fer res. Una taula, cadires i terra molt acollidors, fins pels que no prenen cafè generalment. Una imatge molt estètica, concentrada com un cafè (no pas sol, que és un castellanisme segons Jordi Llavina).

MIRÓ, Joan Ja ajudeu la cultura catalana? 1974, exposició "Cartells d'un país" d'Òmnium Cultural

Uns ulls de colors entre una massa negra: la de la cultura catalana, fosca, soterrada al llarg de la dictadura. Uns ulls que proven de veure-hi, de guaitar els estels.

BALAGUER, Francesc dins Balaphoto

"Lluny dels ulls, lluny del cor", o bé "Lluny dels ulls, a prop del cor"? El primer pla és més petit, com passa amb la nineta dels ulls, però més clar, directe al cor. El segon pla és ple de llum, però borrós, abstracte. Si enfoquem el primer pla desenfoquem el segon, i viceversa. L'art i la vida també serien representats per les dues maneres de veure-hi. [Les dues dites són del llibre Amb cara i ulls de Víctor Pàmies].

TODÓ CORTIELLA, Joan, homenatge a Joan Brossa, dins Abloccedari/Ablogcedari

Una carambola: no només hi ha la coincidència de les inicials entre J&B i Joan Brossa, sinó que hi ha el que denota "Rare", que Brossa és un poeta especial, i el que denota un whisky: es tracta d'una beguda concentrada, que es beu a glopets, com la seva poesia. A més a més, és una poesia visual com les que feia Brossa, el millor homenatge.

TODÓ CORTIELLA, Joan, homenatge a Joan Brossa, dins Abloccedari/Ablogcedari

Una carambola: no només hi ha la coincidència de les inicials entre J&B i Joan Brossa, sinó que hi ha el que denota "Rare", que Brossa és un poeta especial, i el que denota un whisky: es tracta d'una beguda concentrada, que es beu a glopets, com la seva poesia. A més a més, és una poesia visual com les que feia Brossa, el millor homenatge.

Lolita Lagarto, gioconda, dins el bloc píxel-accions

Bàsicament, aquest retrat es diu "gioconda" perquè fa servir la tècnica de Leonardo: esborrar les línies d'expressió d'ulls i llavis per generar misteri, que no sàpigues si la protagonista somriu o està trista. Per altra banda, són uns ulls que miren qui els mira, unes ninetes que si no fossin tan fosques reflectirien l'observador, com ho sol fer, metafòricament, l'art. "L'amor neix de la vista i els ulls el xerren", diu una entrada al diccionari Amb cara i ulls de Víctor Pàmies, dita que sol ser veritat, també en relació a una imatge com aquesta, que es fa admirar.

PORTA, Carles, L'acompanyant silenciós dins Instants que m'acompanyen

La nostra ombra seria com una maleta que s'arrossega, com la nostra ànima, si és que en tenim. Ben plena de tot allò que estimem, de records i expectatives. Unida al nostre cos per ben poc, fràgil com la nostra vida, efímera com el que trigues a creuar un carrer en verd. Una foto on hi hauria una metàfora extesa, i d'altres interrelacions. Molt brillant.

PORTA, Carles Dies de pluja dins Instants que m'acompanyen

La pluja ens allibera, com ho fa la tristesa a vegades, de la monotonia de la vida, si més no. Sembla una cosa atàvica, de caminar descalça sobre el terra mullat. Endavant encara que faci mal temps. Una imatge que capta la bellesa del moment, tan efímer com les gotes que toquen el terra.

APU, Festival aeri de Barcelona 2011 (La festa del cel) dins VeoDigital

Bandera verda, cap núvol, i avions en vol: quanta escaiença, quanta bellesa, quina joia de viure transmet aquesta imatge. Sembla que la bandera i els avions se saludin, que els dos elements vinguin a ser el mateix.

PORTA, Carles Proximitat ignorada, dins el bloc Instants que m'acompanyen

A vegades allò que busquem és a 360 graus de nosaltres mateixos, o sigui, exactament on ens trobem. Per molt lluny que vagis, només pots arribar fins on eres, deia Pessoa. La turista es mira el plànol il·lustrat, l'home mira per la finestra, els dos voldrien anar més lluny, amb el plànol o amb la vista. Una mira endavant, l'altre endarrere, els dos es troben en el present. Es troben molt a prop i no ho saben, de la mateixa manera com la xarxa ens apropa.

Imatge trobada al bloc La panxa del bou

Deixant de banda que hi ha llibres molt dolents, i que a Tele 5 no tot és "escombraria", aquest anunci em fa somriure. També cada cop que no proves d'escoltar el que diu una obra, apart de contemplar-la o llegir-la, aquesta mor una mica. L'important és fer servir la intel·ligència, i no atrofiar-la amb aquests programes de televisió.