MAGRITTE, René. Intentant l'impossible, 1928
L'impossible és que l'art es transformi en realitat, o la vida en art. Però dins de l'art tot és possible, almenys. Pots estimar qui vulguis, i tenir la persona estimada davant teu, tan idealitzada com desitgis, la que has tingut, la que tens encara. Potser no és prou, però és alguna cosa. Ser artista és una manera d'estimar, i de ser estimat de retruc, en definitiva.
Crec entendre la teva idea, i per tant diria que tot allò que fem hauria de ser una manera d'estimar. Fem-ho doncs de manera majúscula!
ResponEliminaBon cap de setmana, bonica.
Jo escric per a persones que estimo. Sense estimar-les no escriuria així. I les que idealitzo, les sublimo en poemes. Potser em va bé i tot, oi?
ResponEliminaL'amor i l'art, força i potència. O potser a l'inrevés, no ho sé.
ResponEliminaPerò sí: elogi de l'art, Magritte.
Gemma: l'has entès perfectament la idea! L'amor ens dóna energia per convertir-la en més amor. Uix, que cursi que sona!
ResponEliminacantireta: continues fent-me la competència!
Jordi: "força i potència" en el sentit de "potència i acte" de la filosofia, entenc.
Plasmar l'impossible a l'arte suposa donar-li una minúscula possibilitat, la del somni.
ResponEliminaSovint l'art és una forma substitutòria de viure. Una forma d'experimentar el que no hem pogut experimentar, o de recrear el que hem experimentat. Una de les coses curioses és que, també tot sovint, sembla obeir també les seves pròpies regles i no es deixa dirigir cap a on voldria l'autor.
ResponEliminaJ N : impossible i somni sembla que vagin junts...
ResponEliminaEduard: entre el passat i el futur, es troba l'art, com tu dius. L'art com l'amor té les seves pròpies regles i aquest no es deixa dirigir tampoc.