PORTA, Carles. L'ombra sense presses, dins el bloc Instants que m'acompanyen
El fet que la càmera hagi copsat la projecció de l'ombra en la paret és el que sol fer la fotografia, aturar l'instant fugisser, ser com una ombra de la realitat, però que té vida pròpia. Ja que no és mai exactament el mateix el que és la realitat i el que és l'ombra, la qual en aquest cas recull el que sembla una senyal d'STOP, la que donaria el títol a la fotografia.
Una bafarada?
ResponEliminaJa ho he vist! Molt bo! Ombres que parlarien... però em sembla que això no ho havia pensat pas el fotògraf, cosa que no vol dir pas que la teva idea no sigui molt encertada, apart del mèrit que tens de conèixer aquesta paraula. Ets insuperable!
ResponEliminaLlenguatge obscur, emperò.
ResponEliminaUna bafarada ombrívola. D'aquestes encara no n'havia vist jo :)
ResponEliminaGràcies a tots dos!!!
A l'hivern les bafarades són blanques!
ResponEliminaHo vaig pensar així que la vaig veure, lo de la bafarada! Són grises, com els temps que corren, tèrboles, les bafarades.
ResponEliminaSón unes bafarades poc atractives, en definitiva.
ResponEliminaJa ho tinc!: bafarada muda.
ResponEliminaJordi: com la poesia, que parla amb el silenci, com l'art, que mostra el món al mateix temps que l'amaga.
ResponEliminaLes regnes les porta molt bé.
ResponEliminaPerò el cavall és una mica estrany.
Jordi: no en tens mai prou! Ets inesgotable.
ResponEliminaCara'm, si que dóna per parlar la fotografia :). De fet, el títol de "l'ombra sense presses" venia donat pel fet de que sembla que la senyora vagi molt per davant de la seva ombra; per altra banda sembla que ajudi a marcar les distàncies la diferència de plà entre el subjecte i l'ombra que projecte. Moltes gràcies pels vostres comentaris. I bon any.
ResponEliminaSempre ajuden les teves explicacions, Carles. És veritat que ha donat per parlar aquesta imatge! Això és bo.
ResponElimina