GARCÍA FRAILE, Chus. Protected Zone earth 2007, dins ADN Galeria

Com la imatge d'ahir, però diferent. El progrés que evoluciona enmig de la natura, les escales que duen a la llum, en una drecera vista per alguns com a tramposa, artificial, antiestètica, però que és molt útil. Com una bona crítica ajuda a llegir o veure un quadre.

GARCÍA-FRAILE, Chus. Protected Zone Sea, dins ADN Galería

Un camí d'anada i de tornada, directes del primer pla a l'horitzó, amb el sol, i viceversa. Un viatge del que es vol tornar, com quan s'agafa un vaixell. Estar d'anada i estar de tornada de la vida no és ben bé el mateix, tot té el seu valor. N'hi ha que només començar ja són de tornada.

PERDICES, Álvaro, dins l'exposició NEGADA, AbiertA y desnudA, a l'Espai d'Art Contemporani de Castelló, 14 de gener-27 març del 2011

L'obra d'art en una paret, en aquest cas no és més que un forat a la foscor que du a un altre forat, a una porta, a la claror. Sense risc, sense anar més enllà, no hi ha possibilitat de més llum.

GIACOMETTI, Alberto, dins la revista ARTECONTEXTO número 32

El nas és on resideix el sentit amb què l'escultura trascendeix aquesta mena d'habitacle on es troba, anant més enllà d'ella mateixa. Com la curiositat i l'empenta generen art. L'orgànic pot evolucionar, l'estructura de ferro no.

ONUR, Füsun. Whisper, 2010

El desig de dos potes d'arribar a ser part d'una tauleta, el desig de ser útil, el de progressar, la teoria de l'evolució. Em recorda l'evolució d'un bloc, de baix cap a dalt, la darrera entrada la primera, l'obra en construcció.

PRIETO, Wilfredo. Nebulosa 2009, dins la revista ARTECONTEXTO

Ja pot entrar una llum resplendent de fora, ja pots tenir els peus sobre el terra, que si el teu pitjor enemic, segons Forster, l'enemic interior, genera una nebulosa com aquesta, no veuràs les coses gaire clares.

PIQUERAS, Carlos. Megaparchises Tuyú

La vida és un joc, l'amor és un joc, i cal prendre'ls com a tals generalment. En el vermell hi ha una mica de verd, etc. Cal provar de moure's de la casella d'entrada, i no frustrar-se si tornes enrera. Tot el que puja baixa, tot el que baixa puja.

SOLÉ, Albert. El Pedraforca dins el Blog Albert Solé

Aquest cel emboirat, romàntic, acompanya el simbolisme d'aquesta muntanya de dos pics paral·lels: la imatge de l'amor, del gran amor, en el que les dues persones es corresponen, més enllà dels núvols que les envolten.

ARIKHA, Avigdor. Vista del jardí dels Agutins, 1990, dins Album Letras-Artes

Un jardí seria una imatge del que és la humanitat. El que creix de manera natural, amb el que ho fa de manera artificial. O sigui, una natura controlada, com la d'aquests caminets de formes geomètriques entre els frondosos arbres. El que és humà ho és tant en un sentit com en l'altre, "humà" és una paraula molt ambivalent.

GRIFOLL, Llibertat. Dins el bloc griFOLL museum

Sense la tipografia del final no s'entendria el poema visual, però sense el gargot expressionista no hi hauria llibertat, ni poesia. De fet, la tipografia seria com la mètrica en certs poemes. Un final semblant en importància a la que té en griFOLL.

The lost kingdom of Siurana,WEERSTRA, Fetze(imatge no reproduïble, cal visitar l'enllaç).

Un arbre sol, a dalt de tot, que havia estat envoltat de més arbres, el seu reialme perdut. Un arbre "brillant" com l'artista que reviu el passat, un reialme conservat en part en l'art.

Isabel, ¡Reflejos.....!, dins el bloc isasfotoblog, fotografía

"La nineta dels ulls" es refereix a aquesta imatge (la nina) que es reflecteix en l'ull d'aquella persona que aquest té al davant: també la lluna reflectint el sol seria com una pupil·la, també ho seria un comentari d'una obra d'art, així com ho seria un poema respecte la persona que s'estima. Aquests elements no per petits són menys importants, encara que allò que reflecteixen és molt més gran. És un dels meus temes preferits.

MOSCARDÓ, Ramon. Caspolino dins Sala Parés

La vida és com uns cavallets, gira i gira i no tindria en compte la parella de la dreta, símbol del desig d'estabilitat, o l'enveja que desperten els nens que hi ha sobre dos cavallets en els altres dos nens de l'esquerra. Aquells que serien els contempladors d'aquesta vida, com els artistes ho són generalment.

PARRA, Nicanor. Mensaje en una botella

El missatge inherent a tota obra d'art, desvirtuat: el missatge és la marca de la beguda. S'ha escollit una ampolla de plàstic per comunicar més la lletjor de la botella, utilitzant aquesta botella per fer art s'estaria aconseguint alhora de fer més bell el progrés, com de fer bell l'error.

PARRA, Nicanor. La máquina del tiempo

"La màquina del temps" perquè es tracta d'una màquina d'escriure antiga (denotació). Però també perquè amb l'escriptura ens projectem tan endavant com endarrere en el temps (connotació), en el futur i el passat de les nostres vides. Espinàs deia que només les coses antigues envelleixen bé. Jo hi afegiria que només la bona literatura pot arribar a ser un clàssic, una obra mestra, el que per a Pla només ho fan les obres que fa més de vint anys que s'editen.

KOSUTH, Joseph. The paradox of content, 2009. Neó.

"L'art val més la pena que la veritat": algun cop he llegit que hi ha mentides que valen més que mil veritats. Allò artificial té importància. També el neó és artificial, però és l'únic il·luminat sobre el fons negre. Entre la paraula "art" i la paraula "truth", dos neons que indicarien el desig del terme mig, tot i que preval l'art. La paradoxa del contingut, que l'art sigui més real que la realitat.

PORTA, Carles. L'ombra sense presses, dins el bloc Instants que m'acompanyen

El fet que la càmera hagi copsat la projecció de l'ombra en la paret és el que sol fer la fotografia, aturar l'instant fugisser, ser com una ombra de la realitat, però que té vida pròpia. Ja que no és mai exactament el mateix el que és la realitat i el que és l'ombra, la qual en aquest cas recull el que sembla una senyal d'STOP, la que donaria el títol a la fotografia.

LEÓN, Abel. Pandemia 2007

La casa, allò més estable que tenim els éssers humans, en moviment migratori, en una mena de desert cobert d'un cel ennuvolat. El que cercarien aquestes cases és un cel més clar i un paisatge menys desolat. Una bona vista per a les seves finestres. Una pandèmia molt curiosa.

MOLLÁ, Roberto, The enemy wants to know what you know (keep it under your Stetson). Llapis, tinta i gouache sobre paper mil·limetrat. Dins Galería Nuble

La cara, l'espill de l'ànima, diuen. Per tant, allò més abstracte, immaterial, s'hi ha de reflectir. Però sempre protegida per una capa de convencionalitat, d'empatia, la del barret clàssic. No es pot matar tot el que és gras. L'essencial i l'accidental. Si no ets feliç, almenys fes-ho veure. La façana és important, en aquest món. El sublim i el bell són com "lo mejor es enemigo de lo bueno". En paper mil·limetrat, amb la màxima precisió del dibuix, sinònim de sinceritat.

BACH, Ariadna. Ilha de Sao Jorge (III) - various snapshots dins el bloc Photography & Experiences

Un camí pràcticament recte cap al mar, cap al far. El far que seria el nord que no hem de perdre mai, segons Joan Maragall. Un far solitari com la lluna en el cel. L'important no és l'objectiu, sinó el camí, diuen, com passa al camí de Santiago. Però per a Kafka no hi ha camí, si no és la meta, la resta només són intents frustrats.

MAGRITTE, René. Intentant l'impossible, 1928

L'impossible és que l'art es transformi en realitat, o la vida en art. Però dins de l'art tot és possible, almenys. Pots estimar qui vulguis, i tenir la persona estimada davant teu, tan idealitzada com desitgis, la que has tingut, la que tens encara. Potser no és prou, però és alguna cosa. Ser artista és una manera d'estimar, i de ser estimat de retruc, en definitiva.

MUNNELLY, Marcus. In the scene

Entre el negre, que és el color del sublim, i el verd, que ho és d'allò burgès, també de la vida. Des d'aquesta vida es pot arribar al sublim, a través de les escales de l'art. Els esglaons que són les etapes necessàries per poder vèncer una pujada. Un contrast, el del negre i el verd, que funciona, encara que sigui artificial.