FRAMIS, Alícia. Sofà per a una relació eterna (mourir à deux), 2003
Estètica i utilitat, amor i mort, materialisme i transcendència, disseny i art. Un sofà amb forma de taüt ironitza sobre la suposada eternitat del sentiment. El detall del coixí fet del teixit de les famoses bufandes Burberrys, em recorda el "Trist el qui mor envoltat de respecte i prestigi" de Margarit.
No conec l'obra que anomenes, però aquesta imatge m'evoca fredor, tot i ser un sofà...Pel que fa a les teves paraules, m'adono que a vegades,
ResponEliminapoden conciliar els oposats.
audrey: és el poema "Dona de primavera" del llibre Edat roja de Margarit: només per aquest poema em vaig fer filòloga.
ResponEliminaAixò de poder-se conciliar els oposats és veritat, a vegades passa (discordia concors, concordia discors).
Aquí hi ha humort.
ResponEliminaFeng-shui fet poesia! O bé "cada dia que seiem més del compte és un pas cap a la mort, irreversible". Bona, la del Jordi!! :)
ResponEliminaJordi: m'agrada que t'ho prenguis així. És bona la teva interpretació: aquesta obra sí que té humor.
ResponEliminacantireta: del Feng-shui no en faig cas, però de la necessitat de caminar cada dia sí.
Un eufemisme desmitificat!
ResponEliminaJoana: et refereixes al "mourir à deux", suposo.
ResponEliminaAh! en aquests temps de retallades i crisis vàries, no està de més mirar de ser pragmàtic. I per aprofitar-ho al màxim hi podríem afegir un sanitari ( vull dir un lavabo, no un treballador de sanitat)
ResponEliminaPragmatisme mai, Gregori!
ResponElimina