dissabte, 5 de novembre del 2011



SÁNCHEZ ÁVILA, Juan C. "Érase una vez...". Cité de Carcassone, Occitània. Dins el bloc Barcelona Photo

Només les coses autèntiques envelleixen bé. Com els arbres caducifolis, i aquesta "Cité de Carcassone" de conte de fades, per exemple. Vell i bell, per molt decadent que sigui, i per molt mal temps que faci. Romàntic, líric, sentimental, estètic. I acaba bé, com tots els contes, al contrari de la vida.
Publicat per a
Etiquetes de comentaris:

13 comentaris:

  1. Jordi Dorca6 de novembre del 2011, a les 12:30

    Embellint ve la nit del conte de fades contra la vida.

    ResponElimina
  2. Helena Bonals6 de novembre del 2011, a les 12:57

    Si "La vita è bella", els contes encara més! La vida són els ànecs, els contes el cigne.

    ResponElimina
  3. cantireta6 de novembre del 2011, a les 22:32

    El mal és que, un cop t'has esgarrinxat amb els esbarzers del bosc, ja no trobes tan bonic el castell! :D

    ResponElimina
  4. cantireta6 de novembre del 2011, a les 22:38

    I, pavariar, al castell hi fa un fred que pela!! Això sí que NO és romanticisme (tot i l'estètica ventafosenca del castell, clar!)

    ResponElimina
  5. Barcelona m'enamora7 de novembre del 2011, a les 0:14

    Aquesta fotografia m'encanta! Quan la vaig veure al blog en qüestió, al qual segueixo, la vaig fer gran i vaig estar un ratet mirant-la. És preciosa, els colors de la tardor, el cel ennuvolat.

    Del teu text estic molt d'acord amb què les coses autèntiques ja poden passar els anys que se'ls posen bé i sempre segueixen belles. Però no crec que la vida acabi malament, o almenys no sempre. Hi ha tants casos de finals feliços...

    Bon inici de setmana!

    ResponElimina
  6. Helena Bonals7 de novembre del 2011, a les 13:06

    Barcelona: normalment els principis són millors que els finals! I en els contes sempre són millors els finals, com a mínim, l'art sempre va més enllà que no la vida, i jo simplificava. Quina casualitat que ja coneguessis la imatge! És molt "Wuthering heights".

    ResponElimina
  7. Helena Bonals7 de novembre del 2011, a les 13:09

    cantireta: les roses continuen sent romàntiques encara que punxin! I els núvols grisos també són romàntics, acompanyats o no de fred.

    ResponElimina
  8. Joana7 de novembre del 2011, a les 13:34

    Et recomane La Ventafocs ja no creu en princeps blaus. Els vostres comentaris me l'han fet recordar.

    ResponElimina
  9. cantireta7 de novembre del 2011, a les 17:09

    Ara seriosament, la fotografia és molt bonica. Encara no he estat a Carcassone, espero anar-hi.

    ResponElimina
  10. Audrey7 de novembre del 2011, a les 21:56

    M'encanta aquesta imatge, cert una ciutat de conte de fades, on sembla que el temps s'aturi.

    ResponElimina
  11. Helena Bonals7 de novembre del 2011, a les 21:57

    cantireta i Audrey: jo sí que hi he estat, és una delícia.

    ResponElimina
  12. Lupe7 de novembre del 2011, a les 22:22

    Com acostumes, una altra imatge que reflexa allò sublim.
    Aquest cel em recorda que inclús les tempestes netegen l'aire, l'esperit, la vida

    ResponElimina
  13. Helena Bonals8 de novembre del 2011, a les 10:13

    Lupe: m'agrada molt el teu comentari. És veritat, després d'un temporal encara es veu més verda la vegetació. Els temporals fan romàntic, a més, no sé si sublim.

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)