dijous, 3 de novembre del 2011



Imatge trobada en un fullet de la Biblioteca "La Bòbila" de l'Hospitalet del Llobregat "Club a Barcelona. Acte 1"

Entre les aigües estancades i les aigües tèrboles. Entre la seguretat i el risc. Està bé de bastir "un pont sobre aigües tèrboles", que cantaven els Simon & Garfunkel, però també sobre les calmades. Caldria anar pel fil de la navalla sempre, si no fos tan difícil.
Publicat per a
Etiquetes de comentaris: ,

14 comentaris:

  1. cantireta3 de novembre del 2011, a les 10:06

    Saben les perles dels anells què ximple pot ser la desfeta i la caiguda? Igual, doncs...

    ResponElimina
  2. Jordi Dorca3 de novembre del 2011, a les 11:51

    Igualment.
    Aquesta que dieu és la definició del vertigen, oi?

    ResponElimina
  3. Helena Bonals3 de novembre del 2011, a les 12:36

    cantireta: pots caure i tornar-te a aixecar! O pots relliscar, sense acabar de caure...

    Jordi: és veritat, és la definició del vertigen, i jo en tinc, per cert!

    ResponElimina
  4. Jordi Dorca3 de novembre del 2011, a les 19:09

    Amb aquestes imatges que ens poses...
    Ja se'ns ha passat el vertigen.

    ResponElimina
  5. Audrey3 de novembre del 2011, a les 19:59

    El teu comentari i la imatge, tot i els grisos, m'ha recordat el Pont de mar blava d'en Miquel Martí i Pol, un pont per comunicar-nos.

    ResponElimina
  6. Helena Bonals3 de novembre del 2011, a les 22:39

    Jordi: m'alegro que se t'hagi passat el vertigen, jo en tinc de dos tipus. La imatge és molt maca, és veritat.

    Audrey: conec la música de Llach, però no el poema de Martí i Pol.

    ResponElimina
  7. Helena Bonals4 de novembre del 2011, a les 12:46

    cantireta: no puc entrar al teu bloc! Hi ha un virus i m'avisen que no hi entri, fa dos dies, amb les ganes que en tinc!

    ResponElimina
  8. cantireta4 de novembre del 2011, a les 18:14

    Jo crec que hi pots entrar, ara hi sóc! :*

    ResponElimina
  9. cantireta4 de novembre del 2011, a les 18:16

    Vam posar un ascensor a les parets del segle XIX de casa nostra. Quin vertigen, viure entre 2 segles i mig! Però calia...com a la imatge, caminar ben dret entre els perills de les intencions pròpies i alienes.

    ResponElimina
  10. Helena Bonals4 de novembre del 2011, a les 18:38

    cantireta: no es pot connectar-se al teu bloc! Tu pots?

    ResponElimina
  11. Audrey4 de novembre del 2011, a les 19:38

    Per a tu Helena, espero que t'agradi

    http://www.youtube.com/watch?v=U-0q0IbFDOQ

    ResponElimina
  12. Joana5 de novembre del 2011, a les 10:12

    M'atrau moltíssim aquesta imatge i sobre el vertigen, crec que el millor és ignorar-lo i assumir de cop el seu risc!!!

    ResponElimina
  13. Helena Bonals5 de novembre del 2011, a les 12:30

    Gràcies, Audrey.

    Joana: el vertigen té tanta relació amb la seguretat com el risc, però per ell sol és arriscat, penso.

    ResponElimina
  14. Coralet8 de novembre del 2011, a les 15:37

    "Caldria anar pel fil de la navalla sempre, si no fos tan difícil"

    per a l'art sí, per a la vida, espere que no! :)

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)