ATGET, Eugène, Châtaigniers, dins la revista Arte y parte 93
Heus aquí un clàssic, una obra mestra, metafòricament parlant. L'arbre que s'imposa als altres, que fa ombra a tota la resta, que creix amb llibertat, mentre els altres s'arronsen. És una mica la llei de la selva, però aquest castanyer fa goig, sigui com sigui.
M'agraden tant la foto com el teu comentari.
ResponEliminaEm fas pensar amb l'arbre que s'imposa, el que fa ombra els altres i que creix per sobre d'ells amb llibertat. D'alguna manera pense que els la manlleva als altres, Hi veig doncs una falsa llibertat perquè aprofita la debilitat de la resta.
ResponEliminaNo em faces cas, hui tinc un mal dia, estem a nou, si penses amb el dia següent de la precentació i amb la norícia que compartires amb N A i amb mi, sabràs de què parle.
B7s
brrrrrrrrrrrr presntació i notícia
ResponEliminaPRESENTACIÓ!!!
ResponEliminaJa sé de què parles.
ResponEliminaSobre el comentari: el peix gros es menja el petit, no hi ha lloc per tots. Per això jo faig els anticànons, per posar una mica les coses al seu lloc.
la llei de la selva és tan injusta...!
ResponEliminaAlyebard: la foto és maca, certament, el meu comentari no sé si és el que l'autor pretenia, però no m'importa pas.
ResponEliminalolita: el dia que algú posi algun dels meus antis a l'altura de la Rodoreda, s'haurà fet una mica de justícia.
Aquest és un dels millors apunts que has escrit.
ResponEliminaD'un realisme corprenedor.
Escruixidor i terrible.
ResponEliminaJordi: M'afalagues molt, venint de tu que tens un bloc que arrasa.
ResponEliminaJo a l'estiu anava a llegir sota l'alzina centenària de les Tàpies, prop de Navarcles, i m'adonava d'aquesta reflexió que faig ara. Veig que t'ha colpit molt. És així i ja està.
Ens apuntem això de l'alzina.
ResponEliminaM'agrada la força i fermesa que desprésn aquest castanyer...
ResponEliminaAudrey: sí, això és que ha viscut molts anys i amb plenitud.
ResponElimina