GENOVÉS, Pablo, Judici final, 2011, dins la revista Arte y parte nº 92
Un judici final amb justícia, carregant-se la pompositat del Vaticà, amb la força simbòlica de l'aigua, de les onades. Miquel Àngel està molt bé, però l'abstracció també. Ves a saber amb què es quedaria Déu.
Jo crec que Déu faria arribar l'aigua fins a la clau de volta. Però abans s'emportaria tot l'art i les pintures. I sortiria corrents, és clar.
ResponEliminaM'has descol·locat, Jordi!
ResponEliminaAixò és bo.
ResponEliminaEl totpoderós et geixaria sense blog, Helena. Se l'emportaria al cel, i allí alguns mortals tenim l'estada prohibida!!! Que en faríem sense ell ??? Millor, que no veja tot els que ací ens mostres!!!
ResponEliminaEstàs tan creativa amb els poemes com amb els comentaris, Joana!
ResponEliminaM'alegre que el trobes creatiu. Si passes pel teler veuràs la declaració de desngany amorós de la meua estimada amiga Mara. crec que mai havia estat tant clara en el seus poemes :)
ResponEliminaUn final cap-i-cua. Sorgir de les aigües i s'acaba amb les aigües.
ResponEliminaAlyebard: així ho diu la Bíblia! Molt ben trobat.
ResponEliminaL'aigua s'ho endú tot, pompositat, ximpleries i superficialitats. I ens demostra, que la vida és un fluir, el que ara és, d'aquí un minut pot no ser.
ResponEliminaBarcelona: tot flueix, també tu de bloc en bloc! Gràcies per visitar-me.
ResponEliminaLes forces de la natura s'enduen la pompositat superflua, Deu es quedaria amb els sentiments reclosos per aquestes pareds?, potser...
ResponEliminaSalvaria les costelles de Sant Pere per si tot comença amb "I en un principi només hi havia foscor..."? S'enduria els quadres i les escultures, i diria "Que Déu us acompanyi!" amb una rialla burleta.
ResponEliminaha, ha, que bo, cantireta!
ResponEliminaAudrey (una mica tard): sembla que els sentiments haurien de ser l'únic que s'emportaria Déu, és el que li pertocaria.