Encara que aquí no es veu gaire bé, es pot apreciar una mica el vermell sobre el gris dels instruments de creació pictòrica. Per un cantó el rectangle de línies vermelles, que seria la raó necessària per crear. Per l'altre la taca vermella amorfa, que per a mi simbolitza la passió també necessària per crear. L'original és molt bell.
Sang de lluna en la taca.
ResponEliminaMorfologia del verb.
Jordi: això que dius em recorda allò dels "cims sagnants".
ResponEliminaI la "morfologia del verb" seria la del verb "crear", suposo. M'ho poses difícil!
Morfosintaxi entre dues llunes.
ResponEliminaDe lluna només n'hi pot haver una, Joana.
ResponEliminaDepèn.
ResponEliminaCom que depèn? És la gràcia que té la lluna, la seva singularitat inaccessible. El demès són hòsties.
ResponEliminaPot estar relectida al mar, al riu als ulls de l'estimat o projectar-se de manera infinita al subxonscient. Tot és possible al món de la creació.
ResponEliminaUn referent molt clar de las lunas el tenim a las Nanas de la cebolla on la paraula lunas son els pits de la mare amamantant al fill!!!
Joana: tot es pot veure de més d'un cantó, fins el que no té més d'un cantó per ser vist.
ResponEliminaMoonlight shadow.
ResponEliminaAixò és una mena d'oxymoron, Jordi. Molt ben trobat.
ResponEliminaVermell, tenim passió! i línies difoses què volen ser, hi ha camí per recórrer, per crear!
ResponEliminaAudrey: sí, les línies difoses, el misteri, són el que permetria d'imaginar, de crear.
ResponElimina