diumenge, 25 de setembre del 2011



DORFSMAN, Alex dins l'exposició “This mountain collapsed and became a bridge”, 2011.

Un plat rodó i blanc com la lluna. Però trencat, i amb un tros que voldria però no pot encaixar-hi. Hi ha coses insubstituïbles, a la vida. Tot és semblant, però hi ha diferències.
Publicat per a
Etiquetes de comentaris:

12 comentaris:

  1. cantireta25 de setembre del 2011, a les 16:27

    Desaprendre del vell per encarar el nou. Comprar vaixelles noves, també.
    Quina música t'agrada? M'ha fet gràcia que em diguessis que Mahler no et fa el pes. Tot i així, Bach sempre és benvingut en el meu cor, especialment quan un no sap què té.

    ResponElimina
  2. Jordi Dorca25 de setembre del 2011, a les 16:33

    Només una musa el podria reconstruir.
    Amb el cor i l'energia de Mahler t'ho escric.
    I amb aquestes ratlles tan febles i imprudents,
    trencadisses a causa de Mahler.

    ResponElimina
  3. Helena Bonals25 de setembre del 2011, a les 16:55

    cantireta: un clau treu un altre clau, però sempre queda alguna cosa de l'anterior.
    Si vols saber quina música m'agrada mira't el meu perfil. N'hi ha una, de composició, que em té el cor robat: "Vespri de la Beata Vergine" de Monteverdi, la número 15, "Deposuit potentes de sede": la puc escoltar deu cops seguits!

    ResponElimina
  4. Helena Bonals25 de setembre del 2011, a les 17:04

    Jordi: m'agrada el poema improvitzat que has fet. El contrast entre la força del músic i els versos delicats, fràgils.

    ResponElimina
  5. Jordi Dorca25 de setembre del 2011, a les 17:09

    T'esperarem un plat ben sencer, Helena, i curull de felicitat.

    ResponElimina
  6. cantireta25 de setembre del 2011, a les 17:24

    http://www.youtube.com/watch?v=sajvPYTTc5M
    L'acabo de sentir. Quina serenor dóna a l'esperit! Monteverdi té força coses a casa nostra, la culpa la té el meu marit :-) Us avindríeu força, si mai ens coneixem!

    ResponElimina
  7. Helena Bonals25 de setembre del 2011, a les 18:50

    Jordi, calla, que m'emociono!

    cantireta: no em pensava que la trobaries tan fàcil! Internet pot amb tot. I pot fer que algun dia ens veiem!

    ResponElimina
  8. Audrey25 de setembre del 2011, a les 22:11

    Una lluneta trencada..., el meu primer pensament en veure la imatge. Si ens trenquem en podem reconstruir?, sí no encaixa el bocí, caldrà adaptar-lo. Ben segur que l'essència romandrà intacta, ens fa únics.

    ResponElimina
  9. Helena Bonals25 de setembre del 2011, a les 22:15

    Audrey: ara mateix he fet un comentari al teu bloc!
    Sí que és com una lluneta. La podem reconstruir sempre, suposo. Almenys jo ho desitjo.

    ResponElimina
  10. Audrey25 de setembre del 2011, a les 22:31

    M'encanten aquestes coincidències!, sí jo també ho desitjo.

    ResponElimina
  11. Coralet27 de setembre del 2011, a les 12:59

    no mai es pot reconstruir. per això m'agrada esta imatge, perquè el tros no pot encaixar-hi.
    tanmateix el podem apegar, almenys un trosset, i continuem... :)

    ResponElimina
  12. Helena Bonals27 de setembre del 2011, a les 13:06

    Coralet: de fer, es poden fer tantes coses!

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)