SCHUH, Gotthard, autor en exposició a Fundación MAPFRE a Madrid, del 14 de setembre al 27 de novembre de 2011
Noi i noia vistos a través del vidre, a través de l'art, que simbolitzarien els gravats que deixen passar la llum. La transitivitat, com explicava Jordi Malé a la carrera, és pròpia de la poesia, de l'art: la realitat sempre es veu a través d'unes imatges que la milloren, per realista que sigui l'obra. El misteri hi és també absolutament essencial, com en aquestes dues figures borroses, gairebé ombres. Tot plegat té un aire, un deix molt romàntic.
Una imatge que dona peu a imaginar moltes històries romàntiques.
ResponEliminaMolt bona tria i comentari!!!
Joana: i en blanc i negre encara més!
ResponEliminaPodria ser que ella fos post-punk, i que tingués un dia inversemblant, i a pesar de tot la imatge té un deix de romanticisme de "pinícula d'antes"... Bona foto, bona tria de paraules.
ResponEliminaBilingüisme forçat, en el meu cas, per ser profe i traduir a estones, però renego en català :)
cantireta: que potser la trobes cursi, la imatge?
ResponEliminaNo, Helena, no pas. Jo sóc irònica per salvar-me a mi mateixa dels mals de la vida: tinc un fill amb paràlisi cerebral. Les fotos són precioses, i tu escrius molt bé.
ResponEliminacantireta: i a tu et deu agradar com escric perquè les dues hem fet Filologia Anglesa (jo amb menció en Catalana)!
ResponEliminaSí, som estrangeres en estudis i catalanes de cor, pensament, paraula i obra. El nostre idioma és molt bonic, musical, suggerent, diferent. Per molts anys totes dues puguem dedicar-nos a estimar la llengua que ens ha vist créixer i fer-nos qui som. Ja veus que la meva vida amb el fill així m'ha tirat a la poesia en lloc del riu, i sort en tinc per anar passant els dies i les temporades. Una abraçada, i fes tots els càntirs que vulguis, a casa meva.
ResponEliminacantireta: encara que sigui un tòpic, qui no té un all té una ceba. Fas molt bé de bolcar-te en la poesia, és el millor que es pot fer per tirar endavant. Has llegit Joana, de Margarit?
ResponEliminaPloro, i amb el "Quiet" del Màrius Serra també, són propers a mi en la discapacitat i sentiment paterno-maternal. No em convenen, tot i ser magnífics exemples de literatura. Gràcies, Helena, per les teves paraules de consol.
ResponElimina