dimarts, 27 de setembre del 2011



PUERTA, Jan, Fin del mundo surrealista

Una escala que potser no porta enlloc, com una cadira que no s'aguanta. Però les dues tenen una presència. Hi ha el contrast entre acció i reflexió, entre utilitat i estètica. Si no pots seure a la cadira, potser et podràs recolzar en la continuació de l'escala. I la cadira sempre es podria restaurar.
Publicat per a
Etiquetes de comentaris: ,

12 comentaris:

  1. cantireta27 de setembre del 2011, a les 9:45

    O "Com deixar de queixar-se i passar a l'acció", també :-) És un bon moment per iniciar un curset accelerat de fusteria, hehehe, la cadira no és mereix aquest final surrealista.
    Molt maca, la foto, com l'autora del blog.

    ResponElimina
  2. cantireta27 de setembre del 2011, a les 9:48

    I la pàgina de l'autor, senzillament sensacional!

    ResponElimina
  3. Helena Bonals27 de setembre del 2011, a les 11:03

    cantireta: molt maca ets tu de dir-m'ho!

    ResponElimina
  4. Coralet27 de setembre del 2011, a les 12:50

    molt xula l' explicació.
    amb tres punts fem un pla, o siga que amb tres potes la caireta no pot mai estar coixa (cosa uqe no passa amb quatre) si una d'eixes potes estigueren més al mig, la cadira seria la perfecta :)

    ResponElimina
  5. Helena Bonals27 de setembre del 2011, a les 13:02

    Coralet: em fas feliç! Però André Ricard, dissenyador industrial molt important, deia que no hi pot haver cadires de tres potes com les que feia el Lluscà. Seria com buscar-li tres peus al gat...

    ResponElimina
  6. Anònim27 de setembre del 2011, a les 15:15

    Ahm, a mi és que açò m'ho digué la meua profe de mates i se'm quedà gravat -quans ens explicava l'espai a C.O.U - de disseny no tinc ni idea!
    -vaig a buscar qui és Ricard i Lluscà-

    Coralet

    ResponElimina
  7. Anònim27 de setembre del 2011, a les 15:19

    ah i no cal dir-te que m'encanta aquest blog, així que un trosset de felicitat és visitar-lo, vore les imatges i el que hi escrius :)

    ResponElimina
  8. Anònim27 de setembre del 2011, a les 15:20

    l'anterior missatge és de coralet

    ResponElimina
  9. Helena Bonals27 de setembre del 2011, a les 15:32

    A mi m'agrada molt La poesia és una cosa seriosa, tot i que crec que "ningú es pren seriosament els poetes"...

    És un repte sempre d'entendre el que escrius.

    ResponElimina
  10. Barcelona m'enamora27 de setembre del 2011, a les 16:27

    Doncs a la realitat existeix una cadira de tres potes que es diu Andrea i és disenyada per Josep Lluscà. Té l'equilibri perfecte i és preciosa.

    ResponElimina
  11. Jordi Dorca27 de setembre del 2011, a les 16:42

    Jo ja hi veig l'elogi de la decadència. D'allò que, malgrat l'envestida del temps, encara es manté fermament.

    ResponElimina
  12. Helena Bonals27 de setembre del 2011, a les 17:53

    Barcelona: doncs és una cosa més que ja saps que no m'agrada!!! Crec que en tenien unes a la Generalitat, no sé si del Lluscà. A mi m'agrada més com pensa André Ricard.

    Jordi: molt concís i molt bo el teu comentari. No sempre passa, el que dius, a vegades per bé, a vegades per mal.

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)