dimarts, 27 de setembre de 2011



PUERTA, Jan, Fin del mundo surrealista

Una escala que potser no porta enlloc, com una cadira que no s'aguanta. Però les dues tenen una presència. Hi ha el contrast entre acció i reflexió, entre utilitat i estètica. Si no pots seure a la cadira, potser et podràs recolzar en la continuació de l'escala. I la cadira sempre es podria restaurar.

12 comentaris:

  1. O "Com deixar de queixar-se i passar a l'acció", també :-) És un bon moment per iniciar un curset accelerat de fusteria, hehehe, la cadira no és mereix aquest final surrealista.
    Molt maca, la foto, com l'autora del blog.

    ResponElimina
  2. I la pàgina de l'autor, senzillament sensacional!

    ResponElimina
  3. cantireta: molt maca ets tu de dir-m'ho!

    ResponElimina
  4. molt xula l' explicació.
    amb tres punts fem un pla, o siga que amb tres potes la caireta no pot mai estar coixa (cosa uqe no passa amb quatre) si una d'eixes potes estigueren més al mig, la cadira seria la perfecta :)

    ResponElimina
  5. Coralet: em fas feliç! Però André Ricard, dissenyador industrial molt important, deia que no hi pot haver cadires de tres potes com les que feia el Lluscà. Seria com buscar-li tres peus al gat...

    ResponElimina
  6. Ahm, a mi és que açò m'ho digué la meua profe de mates i se'm quedà gravat -quans ens explicava l'espai a C.O.U - de disseny no tinc ni idea!
    -vaig a buscar qui és Ricard i Lluscà-

    Coralet

    ResponElimina
  7. ah i no cal dir-te que m'encanta aquest blog, així que un trosset de felicitat és visitar-lo, vore les imatges i el que hi escrius :)

    ResponElimina
  8. l'anterior missatge és de coralet

    ResponElimina
  9. A mi m'agrada molt La poesia és una cosa seriosa, tot i que crec que "ningú es pren seriosament els poetes"...

    És un repte sempre d'entendre el que escrius.

    ResponElimina
  10. Doncs a la realitat existeix una cadira de tres potes que es diu Andrea i és disenyada per Josep Lluscà. Té l'equilibri perfecte i és preciosa.

    ResponElimina
  11. Jo ja hi veig l'elogi de la decadència. D'allò que, malgrat l'envestida del temps, encara es manté fermament.

    ResponElimina
  12. Barcelona: doncs és una cosa més que ja saps que no m'agrada!!! Crec que en tenien unes a la Generalitat, no sé si del Lluscà. A mi m'agrada més com pensa André Ricard.

    Jordi: molt concís i molt bo el teu comentari. No sempre passa, el que dius, a vegades per bé, a vegades per mal.

    ResponElimina